L’any 1872 les aules catalanes van començar a acollir dones amb vocació mèdica malgrat les dificultats que els suposava l’accés a l’ensenyament. Aleu i Riera va ser una de les pioneres i es va convertir en la primera dona llicenciada en medicina i cirurgia a Espanya i també la primera en obtenir el grau de doctorat.
Metge especialista en medicina interna i en nefrologia, membre de la Secció de Ciències de l’Institut d’Estudis Catalans des del 1961. Es llicencià en medicina a Barcelona el 1927, fou professor adjunt de patologia mèdica de la Universitat Autònoma de Barcelona (1934-39), president de la Societat Catalana de Biologia (1963-67), i el 1965 fou nomenat membre numerari de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona.
Fou membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, de la Institució Catalana d’Història Natural, de la qual fou president dues vegades (1906-11), i de l’Institut d’Estudis Catalans, de la Secció de Ciències del qual també fou president (1911).
Metge i catedràtic de bioquímica a la facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. Carreras fou un dels principals impulsors de la bioquímica a Catalunya durant els últims 40 anys. La seva obra docent i investigadora va ser essencial per recuperar la tasca de l’Institut de Fisiologia, creat per August Pi i Sunyer l’any 1921 i suprimit en finalitzar la guerra civil el 1939.
Hi ha persones que han fet grans aportacions científiques al llarg de la seva carrera professional i n’hi ha d’altres que han obert camins perquè això fos possible. Aquest és el cas de Martina Castells Ballespí que va morir amb només trenta-un anys, sense que pogués desenvolupar la seva carrera professional. Però va ser una pionera, una de les primeres dones a doctorar-se en medicina a Barcelona.
Treballà amb Ramon Turró al Laboratori Municipal de Barcelona i a l’escola de fisiologia d’August Pi i Sunyer i a l’Institut de Fisiologia (1920).
Fundador dels Museu d’Història Natural de Perpinyà, d’on fou el primer director (1840).
Es titulà a Barcelona el 1925, i fou deixeble de Ramon Turró i d’August Pi i Sunyer. Féu pràctiques d’investigació a l’Institut de Fisiologia i al Laboratori Municipal de Barcelona, dirigit per Turró, i pertanyé a la Societat de Biologia de Barcelona (actual Societat Catalana de Biologia). Hi establí relacions personals i de recerca amb Pere Domingo i Jaume Sunyer Pi, entre d’altres.
Catedràtic de Biologia Cel·lular de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), va ser secretari general i vicedegà de relacions exteriors amb l’equip del degà Ramon Pascual, època en la qual es van elaborar els primers estatuts democràtics de la UAB.
Estudià a Barcelona amb Bartomeu Robert i Jaume Pi i s’especialitzà en ginecologia, especialitat de la qual fou catedràtic a la facultat de medicina des del 1893, i fou un dels introductors de la cirurgia ginecològica.
Estudià a Barcelona, Jena i Zuric. Fou un destacat col·laborador del doctor Pedro i Pons: tingué una participació important en la seva Patologia y clínica médica (1951).
Estudià medicina a Barcelona, on es llicencià el 1873. Interessat per la bacteriologia, féu investigacions sobre les malaties epizoòtiques. El seu domini de la fotografia li permeté de fixar els resultats dels seus cultius bacterians.
El seu treball envers l’educació i la promoció de la salut infantil va comportar una important reducció de la taxa de mortalitat infantil primer a Reus i posteriorment, gràcies a la difusió del seu treball a tota la comarca i l’estat. Tot el seu esforç va estar fonamentat en la idea d’una actuació sanitària integral.
Va presidir, entre 1970 i 1974, l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i de les Balears.
Fill d’un metge familiar, en finalitzar la guerra de Cuba (1898), es traslladà amb la seva família a Galícia, i després a Catalunya, on va cursar estudis superiors. Es va llicenciar en medicina a la Universitat de Barcelona amb Premi Extraordinari el 1917, als 20 anys d’edat. Es va doctorar també amb Premi Extraordinari a la Universitat de Madrid el 1923.
Metge internista. Estudià amb Francesc Esquerdo i Ferrer i Solervicens, i el 1927 fou nomenat catedràtic de patologia i clínica mèdiques de la facultat de medicina de Barcelona; tingué una gran activitat docent i un dels mestratges més eficaços de la medicina catalana contemporània.
El 1902 fundà la Societat Catalana de Biologia i, més endavant, fou catedràtic de fisiologia de la Universitat de Barcelona, on creà una veritable escola de la seva especialitat i desplegà una gran tasca docent i d’investigació al Laboratori Bacteriològic Municipal i a l’Institut de Fisiologia.
Professor Emèrit del Departament de Cirurgia Ortopèdica de l’Hospital Universitari de Iowa. És conegut mundialment per haver desenvolupat durant la dècada dels anys 50 el Mètode Ponsetí per a la correcció del peu equinovar congènit.
Nascut l’any 1905 a Barcelona, fill del cirurgià Antoni Raventós i Avinyò de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i nebot de l’historiador, arquitecte i col•laborador de Prat de la Riba a l’IEC, Josep Pijoan i Soteras, va cursar els seus estudis de Medicina a la Universitat de Barcelona, on fou alumne intern de Fisiologia amb el Dr. August Pi i Sunyer. Obtingué la llicenciatura l’any 1930 i fou metge intern, posteriorment professor intern i professor ajudant de Fisiologia Humana del Departament de Fisiologia. Presentà la Tesi Doctoral el 1934 sobre neurotransmissors
Diego (com ell prefereix que li diguin) Ribas i Mujal va néixer a Manresa el 5 de gener de 1922. Va acabar el batxillerat el 1940. La carrera de medicina l’acaba el 1947, guanyant el primer extraordinari de llicenciatura. De les 30 assignatures de la carrera va tenir excel·lent en 24, és a dir en el 80%. l d’elles, a més, en catorze va obtenir Matrícula d’Honor. Era un expedient molt bo. Va fer ben de pressa la tesi de doctorat sobre el tema de la triquinosi, que va presentar l’any 1950 a Madrid, com era obligatori en aquells anys. Fou qualificada d’excel·lent. Cal dir que aleshores era bastant diferent d’ara i moltes tesis no tenien pas aquesta qualificació.
Estudià les primeres lletres a Sitges, població natal del seu pare, es llicencià en medicina a Barcelona (1863) i es doctorà a Madrid (1864). Fou metge titular de l’Hospital de la Santa Creu el 1869.
El Dr. Joan Rodés neix a Barcelona l’11 de març de 1938. La seva infància està marcada per la precarietat i la repressió de la postguerra un cop acabada la Guerra Civil Espanyola. Estudia Medicina, influït pel seu avi matern el Dr. Pau Teixidor, metge de Rodonyà. Ho fa a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, entre els anys 1955 i 1962.
El 1936 publicà la seva tesi doctoral. Al principi del segle xx, ser metgessa a Catalunya era un repte difícil que ben poques dones s’atrevien a afrontar. Entre aquestes hi ha Trinitat Sais i Plaja, la vuitena dona a llicenciar-se en medicina a Catalunya i la primera a llegir la conferència inaugural d’un curs al Col·legi de Metges de Barcelona.
Estigué afiliat al grup d’il·lustrats catalans, dins del qual col·laborà en l’afany de progrès tècnic i social. En medicina destacaren les seves lluites contra rutines i superstició, en pro de la inoculació antivariolosa i més tard del vaccí, i en general de la higiene i la salubritat pública.
Forma part de la quarantena de dones que es graduen des del 1906 fins a l’inici de la Guerra Civil a la nova Facultat de Medicina de Barcelona (l’actual Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, el Campus Casanova).
Mestre i investigador infatigable i summament assenyat, respectuós i amable. Féu estudis de medicina a la Universitat de Barcelona i els acabà l’any1908. Inicialment es va especialitzar en oftalmologia, però era un homemolt sensible i va restar pregonament afectat per la mort d’algunparent, que no va poder evitar.
Metge traumatòleg. Es llicencià en Medicina a Barcelona el 1921 i es doctorà el 1922. Treballà a l’Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau, sota el mestratge de Manuel Corachan.
Llicenciat a Barcelona el 1923, des de l’any 1924 exercí al sanatori de Torrebonica, i dos anys més tard en fou el director. Es doctorà el 1927 amb un estudi sobre l’aplicació del tiosulfat sòdic en el tractament de la tuberculosi.
Nascut a Barcelona, educat al Col·legi dels Jesuïtes, es va graduar amb distincions en medicina per la Universitat de Barcelona i va estudiar a París l’especialitat de pediatria. Independentment de la seva tasca com a pediatre, va destacar al camp de l’entomologia i la carcinologia.
Nascut a Navarra, va estudiar batxillerat a l’institut de Pamplona, rebent el Premi d’Història Natural i menció honorífica en Física i Química. Va estudiar la carrera de Medicina a la Universitat de Barcelona i posteriorment va desenvolupar la seva tasca en el camp de la pediatria. A banda d’exercir la professió de pediatre, va destacar en l’estudi de les Ciències Naturals, destacant en l’àmbit de l’entomologia i la carcinologia.