Finalitzà els estudis el 1870. Inicià el seu treball en diversos districtes forestals i en l’Escola d’Enginyers de Forests, on va arribar a ser catedràtic. Finalitzà la seva vida professional en la Junta Consultiva de Montes, el màxim òrgan directiu de l’Administració forestal. Es considera el pioner en l’elaboració de tractats sobre silvicultura mediterrània i en especial sobre el suro i la seva indústria que han estat usats per nombrosos alumnes i demés interessats en el tema.
Investigà els problemes de la filatura de fibres tèxtils i l’any 1913 assolí d’inventar un dispositiu per a la filatura de cotó, el qual, basat en un mecanisme que denominà sistema de grans estiratges, revolucionà la indústria cotonera.
Va realitzar estudis cel·lulars sobre els diferents tipus de fustes i establí nous procediments analítics per a la determinació de les espècies a través de la seva fusta. Va publicar diversos estudis al respecte, innovadors en el camp de la histologia vegetal, cosa que fou reconeguda pel Premi Nobel Santiago Ramón y Cajal.
Enginyer industrial, catedràtic d’anàlisi matemàtica a l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona, de la qual fou director (1913-32).
Enginyer urbanista. Inicià els seus estudis de llatí i filosofia a Vic, i amplià estudis de matemàtiques i d’arquitectura a Barcelona. El 1836 es traslladà a Madrid, on ingressà a l’escola d’enginyers de camins, i n’obtingué el títol el 1841.
Fou catedràtic de càlcul diferencial i integral de l’escola d’enginyers de Barcelona des del 1891. El 1909 obtingué la creació d’una càtedra de càlcul infinitesimal. Realitzà estudis de la relació entre les matemàtiques i la música.
Va néixer a Torroella de Montgrí 1’1 de desembre de 1812, fill de Jaume Giró i d’Úrsula Aranols. El matrimoni va viure a Torroella de Montgrí, on el pare feia de sastre i , més tard, tota la família es va traslladar a Figueres, la ciutat natal de la mare, on l’Andreu va estudiar primària i secundària.
Estudià a les classes de la Junta de Comerç. Fou un dels membres de la primera promoció d’enginyers industrials.
Destaca pel seu impuls a la conscienciació popular de la importància dels boscos per a la protecció del territori, cosa que va fer a través de molts articles, el més significatiu publicat a La Vanguardia el 1898 (La Pàtria i l’arbre). L’any 1899, se celebrava, a iniciativa seva, la primera festa de l’arbre a Barcelona, la qual es consolidà definitivament per la Reial ordre de 1915 on s’establia com a obligatòria aquesta celebració.
Enginyer i catedràtic d’electricitat per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). Un professor recordat, un enginyer reconegut i una figura acadèmica respectada, Enric Ras i Oliva va portar l’enginyeria més enllà d’on semblava que es podia fer quan va començar a practicar-la, en plena guerra civil espanyola. Implicat no solament en la seva feina, sinó en el futur de l’enginyeria a Catalunya i el de la formació d’aquesta, també va saber destacar la importància de la responsabilitat ecològica i social que tot plegat implicava.
Participà en la realització de grans obres públiques a Sudamèrica. Amb motiu de les excavacions requerides per aquestes obres descobrí ossos d’un tamany molt superior a l’habitual.
Estudià a Charlottenburg (Berlín), Barcelona i Madrid. Es doctorà també en ciències exactes i físiques i fou professor de les universitats de Saragossa, Barcelona i Madrid. S’especialitzà en ciències físico-matemàtiques, publicà nombrosos articles sobre aquests temes i el 1909 llegí el seu discurs d’ingrès a l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, “Emisión de radiaciones por cuerpos fijos o en movimiento”.
Enginyer de mines i geòleg. Exercí a les mines de Linares (Andalusia) i Almadén (Castella la Nova) i el 1881 fou enginyer en cap del districte de mines de Girona; més tard (1883) dirigí la secció de mines de la Societat del Ferrocarril i Mines de Sant Joan de les Abadesses.
Finalitzà aquests estudis el 1865. Fou destinat a les Filipines, com a inspector de montes, el 1871 i el 1876 es va crear la Comissió de la Flora i Estadística Forestal per a aquesta colònia de la que fou anomenat cap, simultaniejant dita feina amb la de director del Jardí Botànic de Manila (1878-1889). Fou un eminent botànic i va escriure diverses obres sobre la flora de les Filipines que contrastà amb col•leccions dipositades arreu del món.
Ingressà en el cos facultatiu corresponent el 1934. Va treballar al servei de la Generalitat republicana entre 1931 i 1939, com a responsable de l’Oficina del Servei Forestal de Girona i com a professor de silvicultura i dibuix topogràfic de l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona. Passada la Guerra Civil Espanyola va ser destinat a la Diputació de Barcelona i a la Confederació Hidrogràfica del Pirineu (1958).