Metge internista. Estudià amb Francesc Esquerdo i Ferrer i Solervicens, i el 1927 fou nomenat catedràtic de patologia i clínica mèdiques de la facultat de medicina de Barcelona; tingué una gran activitat docent i un dels mestratges més eficaços de la medicina catalana contemporània.

El 1902 fundà la Societat Catalana de Biologia i, més endavant, fou catedràtic de fisiologia de la Universitat de Barcelona, on creà una veritable escola de la seva especialitat i desplegà una gran tasca docent i d’investigació al Laboratori Bacteriològic Municipal i a l’Institut de Fisiologia.

Neix a Barcelona el 16 de març de 1926. Es llicencia a la Facultat de Ciències, secció de Ciències Naturals, de la Universitat de Barcelona el 1951. El 1951 inicia la seva carrera acadèmica, sent professor ajudant durant l’inici del desenvolupament de la seva tesi doctoral i el 1953 accedeix interinament a una plaça de professor adjunt de la Universitat de Barcelona. Es doctora amb la tesi titulada “Extracció de la insulina de la tonyina (Thunnus thynnus)” al maig de 1955, sota la direcció del professor Francisco Ponz Piedrafita.

«Explicava que de minyó, en retornar ja de vespre de Badalona a Alella, de tant contemplar l’estelada s’havia enamorat del firmament». Aquestes paraules de Josep M. Casals en record d’Isidre Pòlit exemplifiquen la passió per l’astronomia que des de ben jove va acompanyar la carrera d’aquest científic.

Referent de l’Antropologia Física i mestre d’una generació d’antropòlegs físics. Va ser Catedràtic d’Antropologia, President de la SEAB (Sociedad Española de Antropología Biológica) (1978-1984), de l’IDA (International Dermatoglyphics Association) (1961-1971) i Membre de Nombre de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.

Professor Emèrit del Departament de Cirurgia Ortopèdica de l’Hospital Universitari de Iowa. És conegut mundialment per haver desenvolupat durant la dècada dels anys 50 el Mètode Ponsetí per a la correcció del peu equinovar congènit.

Jaume Porta Casanellas (Barcelona, 1944 – Lleida, 2023) fou un dels principals impulsors de la ciència del sòl a Catalunya i una figura de referència internacional en el camp de l’edafologia. Enginyer agrònom format a la Universidad Politécnica de Madrid, s’especialitzà en l’estudi dels sòls sota el mestratge de Carlos Roquero, amb qui compartí una visió aplicada i integral de la disciplina.

Doctor en ciències (1846) i en farmàcia (1846). Fou professor de matemàtiques a la Universitat de Barcelona i a l’Escola Industrial.

Genetista i catedràtic de genètica a la Universitat de Barcelona. Quan la genètica ni tan sols tenia una assignatura a la universitat, Antoni Prevosti volia dedicar-s’hi. Amb la perseverança que sempre va defensar per ser un bon científic, Prevosti va aconseguir el seu objectiu convertint-se en un investigador i docent actiu fins al final de la seva vida, fent honor al càrrec de catedràtic emèrit jubilat de genètica de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona (UB).

Estudià a Barcelona i es doctorà en ciències exactes. El 1926 guanyà la càtedra de matemàtiques de l’Instituto de San Isidro, de Madrid.