Referent de l’Antropologia Física i mestre d’una generació d’antropòlegs físics. Va ser Catedràtic d’Antropologia, President de la SEAB (Sociedad Española de Antropología Biológica) (1978-1984), de l’IDA (International Dermatoglyphics Association) (1961-1971) i Membre de Nombre de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.
Professor Emèrit del Departament de Cirurgia Ortopèdica de l’Hospital Universitari de Iowa. És conegut mundialment per haver desenvolupat durant la dècada dels anys 50 el Mètode Ponsetí per a la correcció del peu equinovar congènit.
Genetista i catedràtic de genètica a la Universitat de Barcelona. Quan la genètica ni tan sols tenia una assignatura a la universitat, Antoni Prevosti volia dedicar-s’hi. Amb la perseverança que sempre va defensar per ser un bon científic, Prevosti va aconseguir el seu objectiu convertint-se en un investigador i docent actiu fins al final de la seva vida, fent honor al càrrec de catedràtic emèrit jubilat de genètica de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona (UB).
En una postguerra que no animava als grans descobriments, Pere Puig Muset va formar part de les ments brillants que van contribuir a la creació d’una farmacèutica moderna. Investigador apassionat, didàctic amb tots aquells que s’hi acostaven i generós en els seus descobriments, Puig Muset va arriscar-se a crear uns laboratoris farmacèutics per a la creació de productes originals, en un moment on a l’Estat espanyol era habitual establir laboratoris per copiar fórmules ja establertes.
Enginyer i catedràtic d’electricitat per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). Un professor recordat, un enginyer reconegut i una figura acadèmica respectada, Enric Ras i Oliva va portar l’enginyeria més enllà d’on semblava que es podia fer quan va començar a practicar-la, en plena guerra civil espanyola. Implicat no solament en la seva feina, sinó en el futur de l’enginyeria a Catalunya i el de la formació d’aquesta, també va saber destacar la importància de la responsabilitat ecològica i social que tot plegat implicava.
Lluís Santaló va néixer a Girona, el 9 d’octubre de 1911 al si d’una família de gran reputació pedagògica. Als 16 anys anà a estudiar a Madrid, a la Facultat de Matemàtiques. Obtingué la llicenciatura el 1934, i ajudat pel professor Julio Rey Pastor, viatjà a Hamburg per treballar amb W. Blaschke en probabilitats geomètriques, iniciant-se així en el que s’anomenaria geometria integral. El 1936 publicà la seva tesi doctoral.
Començà la seva formació com a il·lustrador i recol·lector de manera autodidàctica i sota el guiatge de Pius Font i Quer a la Càtedra de Botànica de la Universitat de Barcelona quan només tenia catorze anys. El 1937 hi fou nomenat recol·lector. Abans que esclatés la guerra civil, ja havia publicat les primeres il·lustracions a Flora de Catalunya (Cadevall i Font i Quer, 1913-1937) i a Iniciació a la botànica (Font i Quer, 1938).
Afectat de paràlisi des del seu naixement, fou pràcticament autodidacte en les matèries científiques. Inclinat aviat cap a la matemàtica, començà la seva tasca d’investigació amb un treball sobre sumació de sèries que fou publicat a “Comptes Rendus” de l’Académie des Sciences de París.
Catedràtic d’histologia vegetal i animal de la Facultat de biologia de la Universitat de Barcelona. Va ser membre de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (1982) i de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya (1983). Entre les seves aportacions a la ciència catalana, cal destacar l’impuls en la microscòpia electrònica i en la creació dels Serveis científics tècnics de la Universitat de Barcelona.
Va cursar la carrera eclesiàstica (1923-35) i la de ciències naturals (1945-51) i, l’any 1959, es va doctorar a la Universitat de Barcelona. Fou continuador de l’escola geològica del Seminari Conciliar de Barcelona i de la direcció del Museu Geològic del Seminari de Barcelona, fundat pel canonge Jaume Almera.