Llicenciat en ciències químiques per la Universitat de Barcelona, obtingué també les llicenciatures de física i matemàtiques per la Universitat de Montpeller. Va treballar com a enginyer químic a l’Institut Químic de Montpeller d’aquesta mateixa universitat (1941) i fou doctor d’estat en ciències físiques per la Sorbona (París, 1948).

Carles Bas i Peired va néixer a Barcelona. Va estudiar als Escolapis de Sant Antoni, i de ben jove es va sentir atret per les ciències naturals. Acabada la guerra, el 1942, va poder començar els estudis a la Universitat de Barcelona. Inicialment es va interessar per la botànica, matèria de les seves primeres publicacions.

Cursà a Barcelona la carrera eclesiàstica i la de ciències naturals. El 1920 es doctorà a Madrid amb una tesi sobre el Juràssic de la província de Tarragona. S’inicià en geologia i paleontologia al museu geològic del seminari conciliar de Barcelona – museu fundat per Jaume Almera, de qui fou deixeble-, sota la direcció de Marià Faura i Sans.

Fou membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, de la Institució Catalana d’Història Natural, de la qual fou president dues vegades (1906-11), i de l’Institut d’Estudis Catalans, de la Secció de Ciències del qual també fou president (1911).

Llicenciat en Ciències Naturals per la Universitat de Barcelona (1947) i doctor des del 1950 amb una tesi sobre la vegetació del Montseny. Deixeble i més tard col·aborador de Josias Braun-Blanquet, fou l’introductor de la metodologia sigmatista d’estudi de la vegetació a Catalunya.

El 1934 fou nomenat conservador d’herbaris de l’Institut Botànic de Barcelona. El 1939 s’hagué de fer càrrec de la direcció de l’Institut Botànic, i més tard fou nomenat director de l’Institut Municipal de Ciències Naturals.

Catedràtic d’història natural a la Universitat de Barcelona (1900), en fou separat a causa de les seves idees evolucionistes. Fundà i dirigí (1907) el Laboratori de Biologia Marina de les Balears, a Mallorca, i posteriorment l’Instituto Español de Oceanografía. El 1939 s’exilià a Mèxic.

Definit per la seva modèstia, Joan Cadevall que «no aspirava que el seu nom pogués figurar algun dia al costat dels de Costa, Trèmols, Vayreda…, respectabilíssims; s’hauria acontentat que anés després dels d’ells, a respectuosa distància…», com indicava Pius Font i Quer en la llarga nota necrològica que li dedicà, es convertí en un dels científics més destacats de finals del segle XIX i principis del XX a Catalunya.

Era una persona que desitjava d’aplicar tant com fos possible les novetats de la ciència moderna. De temperament obert i franc, si una cosa li agradava l’elogiava lliurement, però, si no li agradava la criticava amb la mateixa llibertat.

Metge i catedràtic de bioquímica a la facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. Carreras fou un dels principals impulsors de la bioquímica a Catalunya durant els últims 40 anys. La seva obra docent i investigadora va ser essencial per recuperar la tasca de l’Institut de Fisiologia, creat per August Pi i Sunyer l’any 1921 i suprimit en finalitzar la guerra civil el 1939.