Maria de Bolòs i Capdevila, filla d’una nissaga de naturalistes

Maria de Bolòs i Capdevila (Olot, 1926 – Barcelona, 2024) provenia d’una família de menestrals apotecaris, molt interessats pels temes naturalístics. Era descendent de Joan Minuart Parets (1693-1768), un il·lustre botànic, un dels més notables del nou “Jardín Botánico” de Madrid. Teresa Minuart, una filla d’aquest, es casà amb Antoni Bolòs i Ferrusola, un destacat apotecari i estudiós de les plantes que realitzà diverses exploracions botàniques.

La nissaga de farmacèutics la continuà Miquel Bolòs i Minuart i el fill d’aquest, Francesc Xavier Bolòs i Germà, el membre de la família més conegut pels seus treballs científics botànics, geològics i meteorològics. Aquest, besnet de Joan Minuart, adquirí un gran coneixement de botànica, fou corresponsal del “Jardín Botánico” de Madrid i va escriure un catàleg de plantes d’Olot, a més de ser el primer en redactar una monografia sobre el vulcanisme d’Olot.

La dedicació a la farmàcia fou seguida pel seu fill, Josep Oriol Bolòs i Santaló, i pel fill d’aquest, Ramon de Bolòs i Saderra, avi de Maria de Bolòs i Capdevila. Ramon de Bolòs es casà amb Assumpció Vayreda i Vila, germana del botànic Estanislau Vayreda, del pintor Joaquim Vayreda i de l’escriptor Marià Vayreda. De nou, la branca genealògica dels Bolòs s’entronca amb una de les famílies més destacades no solament de la vida intel·lectual d’Olot, sinó de la Renaixença cultural i política de Catalunya durant el darrer quart del segle xix.

Ramon de Bolòs i Saderra també tingué interès per la botànica i efectuà diverses recol·leccions de plantes i molses. El seu fill, Antoni de Bolòs i Vayreda, també estudià farmàcia i es casà amb Maria Capdevila, filla del notari d’Olot. Però després de ser empresonat dues vegades a Olot per catalanista durant la dictadura del general Primo de Rivera decidí marxar de la terra natal. Ven la farmàcia olotina i en compra una altra a l’Eixample de Barcelona, on es trasllada a viure amb tota la família, el 1927. Maria de Bolòs i Capdevila, nascuda el 1926, tenia aleshores poc més d’un any.

Com a filla d’Olot, el seu nom de pila és Maria del Tura, en honor a la patrona d’aquesta ciutat, venerada al Santuari o Església de Santa Maria del Tura o de la Mare de Déu del Tura. Tanmateix ha signat les seves obres com a Maria de Bolòs i així ha estat tractada i coneguda en l’ambient universitari.

El camí cap a la geografia

L’herència familiar naturalística és essencial per entendre els coneixements de base que disposava. La farmàcia amb tot el que comportava aleshores, les converses en família, els llibres que observava als prestatges de casa seva i que encuriosida podia fullejar i ocasionalment llegir, els plecs d’herbari i les notes de camp del pare i del germà li oferien una visió del mon peculiar, que posteriorment canalitzà cap a la geografia. Estudià Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona a partir de 1948, tanmateix en un ambient ben distint tan temàticament com de perspectiva al de casa seva. Obtingué la llicenciatura el 1953.

Però ella s’acostà a mestres i companys de gran vàlua que escoltava en conferències, preguntava en reunions i seminaris i compartia descobertes en sortides de camp. Entre aquestes persones hi ha Pierre Deffontaines, Josep M. Fontboté, Josep Iglésies, Salvador Llobet, Oriol Riba, Lluís Solé, Sabarís, Joan Vilà i Valentí i Carmina Virgili, entre altres. Des del 1953 va sovint a I’Institut Elcano del C.S.I.C. i al Laboratori de Geologia de la Universitat, on es relaciona amb Salvador Llobet i Lluís Solé Sabarís respectivament.

Maria de Bolòs es feu geògrafa al seu estil. Primer de manera molt general, posteriorment des d’una perspectiva regional i seguint l’escola francesa realitzà la tesi doctoral sobre la Garrotxa (1966), publicada posteriorment sencera per Edicions de la Universitat de Barcelona (1977). Aquest treball fou la base per la redacció del capítol sobre la Garrotxa de la Geografia de Catalunya dirigida per Solé Sabarís i editada per Aedos. La mateixa Maria de Bolòs en redactà també els capítols sobre les comarques del Gironès i la Selva.

Com succeïa en el seu temps, l’accés professional a la universitat no era gens fàcil i calia dedicar-se a tasques molt diverses per a subsistir, fins poder-se consolidar, fita que finalment assolí, fins esdevenir catedràtica de Geografia Física. Entre altres activitats es dedicà a feines editorials, d’edició i correcció, que li conferiren una visió global de la realitat històrica i cultural, que posteriorment li fou molt útil en els treballs de recerca sobre el paisatge. El 1964 inicia l’activitat com a professora a la Universitat de Barcelona, tasca que compagina inicialment amb els treballs editorials. El 1981 obté la plaça de Catedràtica de Geografia Física, essent la primera dona espanyola en assolir-ho. Es jubila el 1991.

Primer imparteix assignatures generals de geografia i posteriorment va poder dedicar-se a la docència de les dues matèries preferides en les quals s’especialitzà i en realitzà recerca, la biogeografia i el paisatge.

La ciència del paisatge

Inicialment es dedicà a la geografia regional i a la biogeografia, però la seva gran aportació fou en el camp de la ciència del paisatge. El seu treball culminant de geografia regional fou l’estudi sistemàtic de la comarca de la Garrotxa que presentà com a tesi doctoral. Però a la darreria de la dècada de 1960 s’establí el Pla Maluquer amb la creació del departament de Geografia i de l’especialitat de Geografia. Aleshores es consolidaren tres línies bàsiques en Geografia Física: la Geomorfologia, la Climatologia i la Biogeografia. I a la Maria de Bolòs se li encarregà l’ensenyament i l’organització de la Biogeografia, fins aleshores inclosa dins l’assignatura genèrica de Geografia Física. Per ella fou un repte malgrat disposés d’un base notable de coneixements biològics, en especial botànics. Però una biogeografia impartida des de la geografia comprèn continguts i perspectives fins aleshores no considerades. I ella de mica en mica consolidà l’assignatura amb nous plantejaments.

I en aquesta recerca d’encaix de la Biogeografia es trobà amb plantejaments globals del medi, més enllà de la realitat biològica, geomorfològica, climàtica, hidrològica i edafològica, i alhora també de la humana. El punt d’inflexió fou la visita a Barcelona del professor George Bertrand de la Universitat de Toulouse-le Mirail, el qual acabava de publicar diversos treballs sobre el paper de la Geografia Física amb el plantejament de la Ciència del Paisatge com una ciència diagonal (1972).

A partir d’aquest moment Maria de Bolòs prioritza la seva activitat docent i de recerca cap a l’estudi del paisatge, que considera un objecte principal dels estudis geogràfics. Crea grups de treball i organitza seminaris, col·loquis i congressos sobre el paisatge. Dirigeix projectes de recerca i coordina treballs aplicats d’anàlisi de paisatges. El punt culminant  de l’aportació de Maria de Bolòs sobre el paisatge és la publicació d’un manual sobre teoria, mètodes i aplicació de la Ciència del Paisatge (1992).

Publicacions destacades

• Bolòs, M. (1959). La inmigración en Barcelona en los últimos decenios. Estudios geográficos, 20: 209-249.
• Bolòs, M. (1964). El Gironès. A Solé Sabarís. Geografia de Catalunya, Editorial Aedos, pp. 409-436.
• Bolòs, M. (1964). La Garrotxa. A Solé Sabarís. Geografia de Catalunya, Editorial Aedos, pp. 385-408.
• Bolòs, M. (1964). La Selva. A Solé Sabarís. Geografia de Catalunya, Editorial Aedos, pp. 437-460.
• Bolòs, M. (1975). Paisaje y ciencia geográfica. Estudios Geográficos, Vols. 138-139: 93-105.
• Bolòs, M. (1977). Aproximación al estudio del hombre como elemento y factor del paisaje. Actas del V Coloquio de Geografía: 161-168. AGE.
• Bolòs, M. (1977). La comarca de Olot. Estudio de Geografia Regional. Barcelona, Edicions de la Universitat de Barcelona.
• Bolòs, M. (1979). El paisaje vegetal y su estudio geográfico. Actas del VI Coloquio de Geografía: 153-156.
• Bolòs, M. (1981). Problemática actual de los estudios de paisaje integrado. Revista de Geografía, 15: 45-68.
• Bolòs, M. (dir.) (1983). L’eix del Llobregat i el Túnel del Cadi. Túnel del Cadi, S.A. i Servei de Gestió del Paisatge. Barcelona. Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona. 396 p.
• Bolòs, M. (1983). Las tendencias del paisaje integrado en España. Primer encuentro de geógrafos vascos y catalanes. Sociedad de Estudios Vascos, 1, pp. 77-91.
• Bolòs, M. (1987). Nuevos conceptos en estudios aplicados de paisaje integrado. Anales de Geografía de la Universidad Complutense, 7: 15-19.
• Bolòs, M. (1992) (dir.). Manual de Ciencia del Paisaje. Teoría, métodos y aplicación. Barcelona, Masson. 273 p.
• Bolòs, M. (1992). Los estudios de paisaje en España. A La Geografía en España (1970-1990). Aportación Española al XXVIl Congreso de la Unión Geográfica Internacional. Washington, 1992. Fundación BBV. Madrid, pp. 321-324
• Bolòs, M. (1996). La vegetació d’Andorra. Ministeri d’Educació. Govern d’Andorra. Andorra la Vella
• Bolòs, M.; Herail, G. (dirs.)(1975). La acción humana en el paisaje. El caso de la Conreria (Cordillera Litoral Catalana). Revista de Geografía, 9: 5-34

Escrit per

Aquest text ha estat escrit per Josep Maria Panareda Clopés, llicenciat en geografia i història per la Universitat de Barcelona (1973), diplomat en Estudis superiors en ecologia i geografia física per la Universitat de Toulouse-le Mirail (1974) i doctor en geografia per la Universitat de Barcelona (1978) amb una tesi sobre la dinàmica i l’evolució del paisatge del Montseny. Fins al 2012 ha estat catedràtic en l’àrea de Geografia Física a la Universitat de Barcelona, on ha impartit assignatures de cartografia, geografia física, biogeografia i paisatge.

Galería d'imatges