Va néixer a Mont-roig del Camp en 1920, es va mudar a Barcelona en la dècada de 1930 quan el seu pare, un professor d’una escola pública, va ser enviat a la capital. Un home compromès amb la llibertat, Ballester es va oferir com a voluntari a l’edat de 17 anys per a defensar a la República Espanyola contra l’agressió feixista. Va sofrir els vergonyosos camps de refugiats en el sud de França fins que va poder tornar a Barcelona. Al final de la guerra civil espanyola, va obtenir un doctorat en Química i Ciències Biològiques amb la qualificació d’excel·lent cum laude per la seva tesi doctoral. La seva afició per l’aprenentatge i la seva curiositat pel comportament dels fenòmens naturals el van portar a observar de prop aquests processos des d’una edat molt primerenca. A l’edat de 10 anys, va publicar el seu primer article en un periòdic local a Reus amb el títol Un juliol anormal, en el qual va considerar per què feia fred enmig de l’estiu. Es va casar amb Assumpció, una biòloga i va tenir un fill, dos néts i tres besnéts.
Després d’acabar els seus estudis universitaris, es va prendre un descans i es va dedicar a l’aventura. Va ser un espeleòleg molt actiu i un dels primers bussejadors esportius a Espanya. Va ser en aquest moment quan va conèixer al Dr. Ramon Margalef, un eminent científic català l’amistat del qual li va fer redescobrir la seva vocació científica, encara que mai va abandonar l’aventura. Margalef ho va recomanar a una institució sud-americana que estava finançant una expedició científica per a descriure la flora i fauna marina del Carib de Veneçuela, Trinitat i Tobago i les illes de Blanquilla i Tortuga. Ballester va ser el director de l’Institut de Ciències Marines en Illa Margarita, Veneçuela, on va organitzar el laboratori oceanogràfic de la Fundació La Salle i va infondre al personal l’esperit d’innovació que el va caracteritzar al llarg de la seva carrera. Com a resultat de la seva relació amb els oceanògrafs de tot el món, en 1966, el Real Institut Belga de Ciències Naturals va convidar a Ballester a participar en una expedició antàrtica a bord del vaixell Magga Dan. Això li va donar l’oportunitat d’entrar en contacte amb el medi ambient antàrtic i desenvolupar el seu treball sobre l’anàlisi contínua i automàtica d’alguns paràmetres fonamentals de les aigües superficials (temperatura, salinitat i nutrients), una tecnologia que ell havia perseguit durant molt de temps i que posteriorment va ser aplicada a la majoria dels bucs oceanogràfics. El prestigi que va guanyar en el món de l’oceanografia li va donar l’oportunitat de treballar als Estats Units, però va preferir quedar-se en la seva terra natal. El seu incipient coneixement de l’ecosistema antàrtic el va convèncer que havia d’estudiar-se més a fons i que la recerca antàrtica havia d’incloure’s en els programes de recerca espanyols. Durant 17 llargs anys va lluitar per fer-se sentir per l’Administració espanyola.
Decebut per les respostes que va obtenir, va decidir canviar de rumb. Ballester era un home fort, enèrgic, intel·ligent, entusiasta i tenaç. Va utilitzar les seves connexions internacionals per a obtenir una invitació de l’Argentina per a participar en l’expedició antàrtica de 1984. Després d’aquesta expedició, es va convèncer encara més de la necessitat d’una Base científica espanyola a l’Antàrtida, però el Consell Nacional de Recerca (CSIC) no va mostrar interès. Una vegada més, Ballester va canviar les seves tàctiques en lloc d’acceptar la derrota. Aquesta vegada va utilitzar la seva bona relació amb la professora Rakusa Suszcewski, cap del programa antàrtic polonès. Ballester es va anar a Varsòvia, i després d’una negociació molt productiva, va tornar a Barcelona després d’haver obtingut quatre amarris en l’expedició polonesa de 1986. Va tornar del creuer antàrtic al març de 1987 sense el suport de cap institució espanyola. Els líders del CSIC, on Ballester va ocupar un lloc de recerca, li van aconsellar que s’oblidés de tornar a l’Antàrtida.
En la primavera de 1987, la destinació de Ballester es va veure alterada per un rumor que després va resultar ser totalment fals. Aquesta va ser la hipotètica partició territorial del continent antàrtic en el moment de la renovació del Tractat Antàrtic en 1989. Va ser llavors quan es va despertar l’interès del govern espanyol. Espanya no havia volgut unir-se al Tractat Antàrtic abans, però ara necessitava amb urgència preparar tota la documentació perquè Espanya fos candidata al tractat renovat. Un dels requisits va ser la presentació d’un projecte científic que es realitzarà en el continent antàrtic. El Ministeri d’Afers exteriors va finançar una base científica i va designar a Ballester per a dur a terme el projecte científic. El que no s’havia fet en 17 anys havia de preparar-se en uns pocs mesos. Antoni Ballester havia complert el seu somni. En 1988 va inaugurar la base antàrtica espanyola Juan Carlos I (BAE) i va rebre una gran benvinguda al seu retorn a Espanya. Des de llavors, cada any el BAE ha anat millorant les seves instal·lacions i, encara que és propietat d’Espanya, és utilitzat per científics de diverses nacionalitats. El BAE ha estat completament renovat i el mòdul de laboratori original s’ha recuperat com una peça de museu que es pot veure en el CosmoCaixa a Barcelona. Uns mesos després d’obrir el BAE, Ballester va sofrir un greu vessament cerebral que el va apartar del món científic en el qual sempre havia viscut. A través de la cruel ironia de la vida, quan havia complert el seu somni científic, a penes podia gaudir-ho. Va viure la resta de la seva vida jubilada en la seva llar en el barri de Sarrià a Barcelona, encara que mai va perdre el contacte amb alguns dels seus col·legues més pròxims. El seu llegat està aquí i persistirà per sempre.
El 15 de febrer de 2017, el químic català Antoni Ballester i Nolla ens va deixar després d’una llarga malaltia.
Exposició a Cosmocaixa
Dues mirades a l’Antàrtida. Informació al web de CosmoCaixa.
Agraïments
Aquesta nota biogràfica ha estat confeccionada a partir de la traducció de l’obituari que es va publicar en la revista de ciències marines Scientia Marina escrit per Pepita Castellví, oceanògrafa. Referència: Castellví, J. 2018. Antoni Ballester i Nolla (16 May 1920-15 February 2017). Sci. Mar. 81(1): 139-140. doi: http://dx.doi.org/10.3989/scimar.04629.09B.
Galería d'imatges
