Eduard Fontserè nasqué en una família notable de Barcelona. El seu oncle, Josep Fontserè, fou arquitecte municipal de Barcelona i a ell es deu, per exemple, el disseny original del Parc de la Ciutadella. El pare del nostre biografiat, també anomenat Eduard Fontserè, estava passant dificultats a causa d’haver renunciat a jurar la constitució monàrquica de 1876. Treballava com a tècnic hidràulic i, amb aquesta renúncia, perdé molts encàrrecs. Eduard pare tenia interessos científics, però, donada la situació, volia que el seu fill tingués una professió segura. Tanmateix, Eduard fill estudià a la Facultat de Ciències de Barcelona, on obtingué la llicenciatura el 1892. Donat el talent que li trobaren els seus professors, anà a Madrid per obtenir el doctorat. El 1893 presentà una memòria sobre la rotació del Sol, partint d’observacions astronòmiques i físiques. En tornar a Barcelona, fou contractat per la Reial Acadèmia de Ciències i Arts com a tècnic dels seus observatoris instal·lats al terrat del seu edifici de la Rambla, que s’estava acabant de reformar. El 1891, l’Acadèmia havia organitzat el Servei de l’Hora Oficial. Fontserè s’hi incorporà i en seria el responsable durant dècades (se’n jubilà el 1961, amb noranta-un anys). En aquella època, determinava l’hora local observant el pas d’estels pel meridià de l’Acadèmia i s’ocupava de sincronitzar els rellotges municipals.

El 1893, amb el patrocini de la Sociedad Española Protectora de las Ciencias, que impulsava l’acadèmic i professor de física Eduardo Lozano, Eduard Fontserè es feu càrrec d’una càtedra d’astronomia que s’impartia a l’Acadèmia. El febrer de 1896, ajudant Lozano, presentà a l’Acadèmia unes radiografies, molt possiblement les primeres a l’Estat espanyol, després que Wilhelm Röntgen anunciés el descobriment dels raigs X el desembre anterior.

El 1895, Fontserè fou designat auxiliar (no remunerat) de la Facultat de Ciències. El 1898, fou contractat com a professor de ciències de la Granja Experimental de la Diputació de Barcelona, el director de la qual, Hermenegildo Gorria, havia creat un parell d’anys abans una Xarxa Meteorològica de Catalunya i Balears. Fontserè hi fou integrat com a coordinador dels observadors. Aquesta fou la seva primera experiència com a meteoròleg.

Fontserè participava a una tertúlia amb membres de l’Acadèmia i allà sorgí la idea d’un observatori astronòmic que evités els problemes ambientals que ja tenien els observatoris de l’Acadèmia a la Rambla. El 1894 Fontserè preparà un projecte científic i l’acadèmic Josep Domènech i Estapà realitzà el projecte arquitectònic d’un observatori al cim del Tibidabo. L’Acadèmia el presentà a la Diputació i fou rebutjat. La situació canviaria uns anys més tard arran de la donació de l’empresari i antic alcalde de Barcelona Camil Fabra Fontanills. Ara la Diputació acceptà de participar-hi. El 1900, Josep Comas i Solà, company d’estudis de Fontserè, havia estat nomenat membre de l’Acadèmia. Comas feia anys que havia iniciat una carrera com a astrònom, en la qual Fontserè havia participat en alguna ocasió. L’Acadèmia nomenà Comas director del nou Observatori, deixant de banda Fontserè, que llavors només era un contractat de l’entitat. Això tensà la relació entre els dos astrònoms. El 1905 s’inaugurà el nou Observatori Fabra en un cim secundari del Tibidabo.

Després de diversos intents, el 1900 Fontserè guanyà la càtedra de Mecànica Racional de la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona. En realitat, havia guanyat el 1899 la càtedra de Geodèsia, però aquesta matèria fou suprimida per la reforma universitària de 1900. El 1909 fou nomenat membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts. El 1910, fou un dels fundadors de la Societat Astronòmica de Barcelona. En ella, Fontserè aprofundí la seva activitat com a meteoròleg. El 1912, José Galbis, director de l’Observatori Central Meteorològic, li proposà de crear una Estació Aerològica a  Barcelona, dins d’un projecte europeu d’estudi de l’estructura vertical de l’atmosfera. Fontserè aconseguí que la Secció de Ciències de l’Institut d’Estudis Catalans, constituïda l’any anterior 1911, assumís l’Estació aerològica. El 1912, fou escollit director de la Secció Meteorològica i Sísmica de l’Observatori Fabra, la Secció Astronòmica del qual continuà dirigida per Josep Comas. Fontserè reorganitzà la Secció Meteorològica i Sísmica, amb l’adquisició de nous equips. Potencià una xarxa de col·laboradors tant en Meteorologia com en Sismologia. A l’Observatori Fabra, trobà un dels seus més estrets col·laboradors, Gabriel Campo Cunchillos, que acabà essent un meteoròleg molt expert, principalment en la previsió del temps. Col·laborà igualment amb Fontserè Ramon Jardí, company a la Facultat de Ciències, que s’encarregà de la instrumentació geofísica de l’Observatori.

L’acció de govern de la Mancomunitat li permeté presentar una proposta de Servei Meteorològic de Catalunya. Es tractava de coordinar les observacions d’observadors voluntaris, prou nombrosos i actius, els quals havia conegut tant en la Xarxa de la Granja Experimental com en la Societat Astronòmica de Barcelona, dins de la qual Fontserè organitzà una coordinació dels observadors meteorològics. El 1919, la Mancomunitat creà el Servei Meteorològic de Catalunya i Fontserè en fou nomenat director. El Servei no funcionà fins 1921, quan disposà de pressupost. Entretant, però, gràcies a José Galbis, Fontserè ja participà el 1919 a París a la reorganització de la Meteorologia després de la Primera Guerra Mundial. El 1921 fou escollit membre de l’Institut d’Estudis Catalans.

El Servei Meteorològic inicià el seu funcionament el 1921. Com a servei públic, es proposà fer una predicció diària del temps, que es distribuïa a diferents entitats i es difonia a través de la Xarxa telefònica de la Mancomunitat. Al mateix temps, el Servei promogué estudis del clima de Catalunya a través de les seves Notes d’Estudi. Rafael Patxot finançà, a través de la Fundació Concepció Rabell, un programa de fotografies de núvols, que donaren lloc a un Atles per a l’ús dels col·laboradors del Servei, aparegut el 1925. La projecció del Servei va fer un pas més quan inicià la participació en Ràdio Barcelona, que havia iniciat les emissions el 1924. Era l’època de la Dictadura de Primo de Rivera. El Servei demanà el 1925 d’emetre butlletins meteorològics, però no hi fou autoritzat fins el 1927 quan s’emeteren dos butlletins diaris. Fou una experiència pionera al món. Durant la Dictadura, el Servei canvià del català al castellà mantenint el seu desenvolupament. Amb la proclamació de la República, tornà al català com a llengua d’expressió. El 1932, com a participació al II Any Polar Internacional (1932-1933), el Servei inaugurà un observatori al Turó de l’Home com a estació permanent de muntanya i una de temporal, a Sant Jeroni, a Montserrat.

La Comissió Internacional de Núvols s’havia reunit a Barcelona el 1929. Un dels seus objectius era editar un nou Atles Internacional de Núvols. Rafael Patxot s’oferí per finançar-lo, amb la condició que n’hi hagués una versió catalana el 1935, junt amb versions francesa, anglesa i alemanya.

Eduard Fontserè participà en la democratització de la Universitat de Barcelona. El 1931, amb la proclamació de la República, formà part de la comissió que es feu càrrec de la Universitat i preparà l’Estatut d’Autonomia Universitària, que fou aprovat el 1933. Aquesta autonomia li permeté accedir a una càtedra de nova creació, la de Geofísica, pionera a Espanya. D’altra banda, el 1932, promogué la creació de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques com a filial de l’Institut d’Estudis Catalans. El 1935, també promogué una altra filial, la Societat Catalana de Geografia.

L’Estatut d’Autonomia de la Universitat de Barcelona fou suspès amb l’arribada dels partits de dreta al Govern de la República. Per primera vegada, el Servei Meteorològic fou intervingut per l’Estat durant uns mesos de 1934 i 1935.

Amb l’esclat de la Guerra civil, Fontserè participà en la creació del Servei d’Astronomia de la Generalitat, el director del qual fou Josep Comas i Solà. La creació del Servei fou la manera com la Secció Astronòmica de l’Observatori Fabra aconseguí un finançament. S’ha de recordar que la Meteorologia ja estava integrada en la Generalitat i que l’Acadèmia de Ciències i Arts fou declarada entitat cultural de la Generalitat.

Amb les tropes de Franco que ocuparen Catalunya el gener de 1939, hi anaven els membres del Servei Meteorològic Espanyol, ara militaritzat, que ocupà i confiscà tot el seu material científic. Fontserè cregué que el material havia estat destruït, però, afortunadament, una part important de la documentació es va preservar i fou entregada a la Generalitat el 1980. Actualment, es troba preservada a la Cartoteca de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.

Fontserè complia els 70 anys el 1940 i això serví al rector franquista de la Universitat, Emili Jimeno, per excloure’l de la depuració que sofrí una part tan important del professorat i personal de la Universitat.

En els següents 30 anys, Fontserè continuà actiu a l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona i a l’Observatori Fabra. Rebé homenatges en complir els 80, 90 i 100 anys. En aquesta època, junt amb el seu gendre el geògraf Josep Iglésies, preparà una monografia recollint la documentació històrica sobre la sismologia de Catalunya. Fou una publicació pòstuma.

El 1942, Fontserè participà en la represa de l’Institut d’Estudis Catalans, una entitat que el nou règim no arribà a suprimir -simplement, com a entitat de la Diputació, es quedà sense locals i pressupost. Els membres residents a Barcelona decidiren reprendre les sessions i les publicacions com a activitat privada. Una d’aquestes publicacions fou un Vocabulari meteorològic català, una altra iniciativa pionera.

Obres principals

• Atlas elemental de núvols (1925)
• La tramuntana empordanesa i el mestral del golf de Sant Jordi (1930)
• L’anomalia tèrmica de la plana de Vic (1937)
• Elementos de meteorología (1943)
• Assaig d’un vocabulari meteorològic català (1948)
• Una visió meteorològica del Turó de l’Home (1950)
• Recopilació de dades sísmiques de les terres catalanes entre 1100 i 1906 (1970)

*Un assaig de bibliografia i fonts d’arxiu a: ROCA ROSELL; BATLLÓ ORTIZ; ARÚS DUMENJÓ (2004), pàgines 75-86.

Per saber-ne més

• IGLÉSIES, Josep (1983) Eduard Fontserè. Relació de fets, Barcelona, Fundació Salvador Vives Casajuana.
• LLEBOT, Josep Enric (2002) Eduard Fontserè i Riba: semblança biogràfica: conferència pronunciada davant el Ple per Josep Enric Llebot Rabagliati el dia 18 de febrer de 2002, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans  [Semblances biogràfiques ; 24]. https://publicacions.iec.cat/PopulaFitxa.do?moduleName=nove…leName=&subModuleName=null&idCatalogacio=2832
• ROCA ROSELL, Antoni; BATLLÓ ORTIZ, Josep; ARÚS DUMENJÓ, Joan (2004) Biografia del doctor Eduard Fontserè i Riba (1870-1970), Barcelona, Associació Catalana de Meteorologia. https://acam.cat/sites/default/files/0282_001-bis.pdf  (consulta: maig 2026)

Galería d'imatges