Definit per la seva modèstia, Joan Cadevall que «no  aspirava que el seu nom pogués figurar algun dia al costat dels de Costa,  Trèmols, Vayreda…, respectabilíssims; s’hauria acontentat que anés després  dels d’ells, a respectuosa distància…», com indicava Pius Font i Quer en la  llarga nota necrològica que li dedicà, es convertí en un dels científics més  destacats de finals del segle XIX i principis del XX a Catalunya.

De pare i mare pagesos, animat pel professor del seu germà a convertir-se en un estudiós, Cadevall pogué matricular-se als catorze anys a fer els estudis superiors a Manresa gràcies als esforços que la seva família invertí en el seu talent, tot i no ser l’hereu. L’afany tingué la primera recompensa quan als vint-i-dos anys entrà a treballar com a professor al Col·legi de Terrassa. Un any després de l’estrenada tasca, Cadevall es llicencià en Ciències exactes per la Universitat de Barcelona i el 1873 aconseguí el doctorat, sempre com a deixeble d’Antoni Cebrià Costa (1817-1886). Des d’aquell mateix any i fins el 1901, s’ocupà de la direcció del Reial Col·legi de Terrassa. Proposat pel mestre Costa, el 1877 ingressà a la Reial Acadèmia de les Ciències i les Arts de Barcelona.

La tasca com a pedagog li fou reconeguda ja a la seva època. Treballà incansablement en tots els càrrecs que ocupà i que foren diversos. El 1886 fou nomenat director de l’Escola Municipal d’Arts i Oficis de Terrassa, que contribuí a fundar, i el 1901 promogué la creació de l’Escola Superior d’Indústries de Terrassa. Amb el nou centre, el Reial Col·legi, on continuà la tasca de direcció fins el 1904 i treballant-hi fins a la jubilació el 1918, passà a ser l’Escola elemental.

La dedicació a la docència l’absorbia, però cada dia dedicava unes hores a la botànica. Les lliçons que havia seguit de Costa a la Universitat de Barcelona l’influïren a decantar-se per la fitografia. Sempre que podia recollia plantes per tenir material destinat a les classes docents. Però a poc a poc s’anà fent un herbari de la zona i el 1890 presentà una treballada Flora del Vallès a l’Acadèmia, publicada set anys més tard. Tota aquesta tasca la feu sota el guiatge del botànic Carlos Pau (1857-1937) que sempre recolzà la seva faceta com a botànic i l’animà a seguir endavant amb la carrera botànica. La seva relació, eminentment epistolar -Pau vivia a Sogorb, al País Valencià-, es distancià després de la presentació de la Flora del Vallès. Durant aquests anys, fundà a Terrassa la Creu Roja, fou elegit president de la Cambra de Comerç, es feu càrrec de la direcció de l’Observatori Meteorològic, organitzà l’Escola Industrial de Terrassa i deixà el Reial Col·legi quan passà a les Escoles Pies… tot això li comportà una dedicació exhaustiva a la pedagogia. Al volum de feina se li va sumar la mort de la seva esposa, el 1904, amb qui no havia tingut descendència.

A partir del 1905 les coses anaren prenent una nova dimensió. Animat per Carlos Pau, començà a preparar una Flora catalana. Cal entendre la transcendència d’aquesta decisió en un moment de sequera botànica com és la de principis de segle a Catalunya, amb un panorama bastant desolador. Malgrat tot, Cadevall cregué que calia una Flora catalana i que tot i no ser ell l’home perfecte per a l’empresa, sí que era l’únic que en aquell moment tenia els coneixements per portar-la a terme. El que sentia Cadevall era una responsabilitat científica que el feu tirar endavant l’ambiciós projecte. Els consells de Pau i un nou matrimoni el 1906 van fer que la idea prengués força. Treballant-hi amb intensitat, Cadevall gairebé la tenia enllestida el 1911. En aquell moment es creà la Secció de Ciències de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i amb ella l’objectiu d’una flora catalana. Fou així com l’IEC demanà a Cadevall portar a terme la publicació de la seva feina, però amb la condició que fos redactada en català. Cadevall acceptà el repte d’una nova redacció amb l’ajuda d’Àngel Sallent (1859-1934). Cal entendre que la decisió no fou fàcil, com ell mateix escrivia en una missiva a Pau el 1913, «les dificultats s’han fet encara més grans escrivint-la en una llengua que, amb tot i ésser la nostra, no l’havíem cultivat i el tecnicisme de la qual, en gran part, encara s’ha de formar».

El procés de la Flora catalana fou llarg i costós, afirmació que pot apreciar-se en aquestes paraules de Cadevall: «Sembla que a la fi la publicació serà un fet, la qual cosa, si per una part em causa satisfacció, per una altra em produeix temor i espant; temor de no veure-la terminada i espant per tractar-se d’un treball superior a les meves forces i als mitjans científics indispensables per a realitzar-la». Finalment, el primer fascicle de la Flora veié la llum el 1913. Les paraules de Pau en resposta a l’enviament que Cadevall li havia fet són exemplificatives de la feina feta: «Recibí la Flora y le envidio». El segon fascicle arribaria finalitzat el 1919 i el tercer manuscrit, acabat el 1918, no es pogué publicar en vida de Cadevall, que morí el 1921. Pius Font i Quer reprengué la tasca de correcció i ampliació d’aquest últim fascicle als anys trenta, passada la dictadura de Primo de Ribera.

Abans de morir, però ja amb la seguretat que el final no tardaria massa en arribar, Cadevall volgué donà el seu herbari i els seus estalvis a la Junta de Ciències Naturals. L’herbari quedà instal·lat al Museu de Ciències Naturals. Els diners havien de ser destinats a premiar els joves botànics, però la fallida del Banc de Terrassa s’endugué els estalvis de Cadevall i alhora un dels seus somnis. Dels últims anys de la vida i de la transcendència de la seva persona, en queda constància en l’obra que va signar, però també en les paraules dels qui el van conèixer, com aquestes de Font i Quer: «Aleshores l’he vist al menjadoret tebi de la seva casa de Terrassa, la mà no obeint ja el pensament, ell dictant i la seva esposa escrivint, treballar amb la fermesa de sempre en la redacció de la Flora. (…)Ell fou, en realitat i per elecció unànime, el veritable mestre dels botànics catalans de començaments del segle.»

Obres principals

• Flora del Vallès (Cadevall, 1897)
• Botànica popular (Cadevall, 1907)
• Notes fitogeogràfiques crítiques (Cadevall, 1892, 1906, 1907, 1908, 1909, 1910)
• Flora de Catalunya (Cadevall, 1915-1936)

Per saber-ne més

• Camarasa, J. M.; Català, J. I. (2007). Els nostres naturalistes, vol. 2. València:
• Font i Quer, P. (1934). «Necrología de Joan Cadevall i Diars». Memorias de la Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, vol. XXIII, núm. 18, pàg. 14-32.
• Universitat de València i Mètode.

Galería d'imatges