Isern-Batlló Carrera, Joan

Setcases 1821 - Madrid 1866. Botànic

Joan Isern va néixer a can Batlló de Setcases, a l’extrem NO de la Vall de Camprodon (Ripollès), el 25 de setembre de 1821. De petit i mentre acompanyava, durant els mesos d’estiu, els pastors als emprius de muntanya va tenir ocasió d’observar els herbolaris que hi acudien a fer amàs de plantes remeieres i de conèixer els botànics que any rere any hi anaven a herboritzar. Isern va cursar les primers lletres amb mossèn Prats, vicari de Camprodon qui, comptant que can Batlló ostentava la capellania de Villalonga de Ter, va orientar-lo cap al seminari de Girona per bé que, en arribar el bon temps, quan tornava a casa per col·laborar a les feines agrícoles i ramaderes, solia guiar els botànics forans que sol·licitaven la seva assistència atès el coneixement de les plantes que el jove Isern anava desenvolupant i la coneixença que va adquirir de la serralada fins més enllà de la ratlla amb l’Aragó.

Entre aquells científics hi havia l’anglès Philip Barker Webb i l’italià Pietro Bubani qui van aconsellar Isern de seguir estudis reglats de Botànica a les Escoles de la Llotja de Barcelona. Per aquest motiu va demanar al rector del seminari d’ésser traslladat al de la capital catalana on durant el primer any fou alumne, a la Llotja, d’un jove Miguel Colmeiro Penido. Decidit a seguir la carrera científica que no pas l’eclesiàstica, l’any següent Isern va tornar a Girona per cursar-hi, a l’Institut Provincial, les matèries que li mancaven per poder accedir a medicina per tal com, d’acord amb el pla Pidal de 1845, els ensenyaments dels seminaris ja no acreditaven de forma automàtica per a les carreres civils. A Girona, Isern, després de cursar les assignatures que no va poder convalidar, va examinar-se de grau de manera que el curs següent va retornar a Barcelona per seguir-hi els estudis superiors. Durant aquell temps, Isern es guanyava la vida amb la recol·lecció i venda d’herbes medicinals i ajudant en les feines del camp un pagès de les hortes de Sant Bertran ja que, havent mort els pares, l’hereu de can Batlló es considerà deslliurat de les clàusules econòmiques establertes pels besavis en el moment de la constitució de la capellania de Villalonga pel fet que el seu germà havia renunciat al sacerdoci.

Durant el curs 1849-50, en què Isern cursava el segon curs de Medicina, per bé que ja era reconegut pels seus coneixements de fitologia, des de Madrid s’enviaren instruccions a totes les universitats espanyoles a fi que proposessin candidats per ocupar-hi el lloc de col·lector botànic del Museo de Ciencias Naturales madrileny, plaça per a la qual no s’exigia el títol de llicenciat. Els professors de la Universitat de Barcelona, amb el rector al capdavant, varen proposar el nom de Joan Isern qui va ésser designat per ocupar-la quan, a finals del curs següent, la Dirección General de Instrucción Pública va autoritzar el director del Museo de Madrid a nomenar col·lector ‒amb un sou de cinc-cents rals cada mes, leña y botica a part‒ Joan Isern va marxar a Madrid el dia 3 de juliol, on va exercir durant tota la dècada les funcions de recol·lector i conservador del Museo y Real Jardín Botánico (a partir de 1857 el seu estatus oficial fou el d’ajudant de càtedra i responsable de la biblioteca).

Reconeguda la seva perícia per a la identificació i la preparació dels vegetals, va ésser cridat a participar en campanyes d’herborització als Montes de Toledo, Guadalajara, Almeria (Sierra de los Filabres), etc. Alhora Isern seguia cursant la carrera de Medicina, obtenint-ne el grau de batxiller l’any 1854. Tanmateix, els estudis li eren una font de maldecaps. No pas per la dificultat que li poguessin presentar les diferents matèries sinó pel fet de les topades amb la burocràcia que sovint no li permetien d’examinar-se quan per mor de l’obligació de servir els catedràtics de botànica del Museo es veia privat d’assistir a classe, requisit considerat imprescindible per tenir dret d’examen. En aquella època la repressió que va seguir a la revolta popular de la Vicalvarada de 1854, en la qual Isern havia participat, li va suposar un altre ensurt acadèmic. Joan Isern es va casar l’any següent amb Tomasa del Olmo Soto, a qui havia conegut a Valdemoro on ell va contraure el còlera, malaltia que havia decidit combatre en aquella vila madrilenya quan, havent-hi anat a herboritzar, va esclatar-hi l’epidèmia del 1854.

En començar la dècada dels seixanta van acabar per concretar-se els intents, llargament incubats, dels governs isabelins per enviar una missió militar de tints neocolonials al Pacífic, a la qual, per iniciativa de la Dirección de Instrucción Pública del Ministerio de Fomento, hom va decidir d’afegir-hi a darrera hora una comissió científica, la denominada Comisión Científica del Pacífico (o CCP), de la qual Isern ‒llavors ja pare de família‒ va ser nomenat (l’únic) botànic ajudat tant pel renom d’expert i home feiner que s’havia guanyat a pols com pels bons oficis d’un dels seus principals valedors, el zoòleg Marià de la Pau Graells de l’Agüera que seguia sent molt influent en els cercles madrilenys.

La comissió científica ‒presidida per Patricio Paz Membiela, un marí retirat aficionat a la malacologia‒ la van formar, juntament amb Isern, els naturalistes Manuel Almagro Vega, Fernando Amor Mayor, Marcos Jiménez de la Espada Evangelista, Francisco Martínez Sáez i Bartomeu Puig Galup, juntament amb el fotògraf i dibuixant Rafael Castro Ordóñez. El 10 d’agost de 1862 els científics expedicionaris s’embarcaren, a Cadis, en els vaixells de l’armada. Bé pot dir-se que doblement perquè la supeditació als objectius militars, i en particular al comandament autoritari del capità de la nau en què viatjaven (la fragata Triunfo, de 70 metres d’eslora i un rol vorer als cinc cents homes) i del general de la flota, dificultaren greument el treball dels membres de la CCP en limitar la seva mobilitat sempre sotmesa a l’arbitri d’altri, tal com Isern i els altres científics experimentaren ja des de la primera escala a Tenerife on no els fou permès d’explorar la zona del Teide. Amb tot, Isern va poder herboritzar pels encontorns de Santa Cruz i, notablement, pel bosc primigeni de Las Mercedes.

Les desavinences no cessaren ni durant la travessia de l’Atlàntic, ni al Brasil ni un cop reunits altre cop els vuit expedicionaris a la costa del Pacífic, fins a on Isern arribà per terra ‒juntament amb Paz, Amor i Almagro‒ després de creuar des de Montevideo el Riu de la Plata i la Pampa i de travessar la Cordillera des de Mendoza cap a la xilena Santa Rosa. Un cop a Xile, Isern i Almagro emprengueren llargues i importants campanyes d’exploració que els portaren, junts, però també per separat, fins a Bolívia i l’Alt Perú. Finalment, a mitjan 1864 els camins dels marins i els dels científics de la CCP ‒que foren obligats a desembarcar i convidats a tornar a Espanya pel seu compte‒ divergiren definitivament. Les singladures dels vaixells de l’Armada, en missió que s’esdevingué bèl·lica, han deixat petjada en el nomenclàtor de la capital espanyola: Callao, Abtao…, fruit dels bombardeigs i altres fets de guerra que protagonitzaren.

En canvi, quatre dels científics ‒Almagro, Jiménez de la Espada, Martínez i Isern (Amor havia mort; Paz havia dimitit i els altres dos es van desvincular)‒ van decidir continuar l’encàrrec exploratori després d’obtenir-ne el permís (i poc més) de les autoritats civils de Madrid per emprendre allò que ells denominaren el Gran Viatge: ni més ni menys que la travessada integral de l’Amèrica amazònica per a estudiar-ne la natura. De costa a costa, de Guayaquil a Pernambuco, van seguir un itinerari ‒per a bona part del qual no hi havia ni camins de bast‒ que des de Quito els conduí cap al cor de la Província d’Oriente: Papallacta, Baeza, Archidona… fins a trobar els rius navegables que, amb l’ajut de les balses i rais en què els anaven acomboiant els indígenes, els van permetre d’arribar a l’Amazones i fer cap, finalment, a Gran Parà i Pernambuco des d’on, el 30 de novembre de 1865 (més d’un any després d’haver sortit de Guayaquil) van embarcar rumb a Lisboa. Les dificultats intrínseques d’aquella expedició de caràcter heroic sumades a les penúries econòmiques amb què van efectuar-la van malmetre la salut dels naturalistes, especialment la d’Isern que va morir a Madrid a finals de gener de 1866, un mes després d’haver-hi, finalment, arribat.

Tret d’una exposició pública dels objectes que els membres de la CCP havien anat trametent durant el viatge, exhibició que es va celebrar aquell mateix 1866 al Jardín Botánico de Madrid, bona part d’aquells materials (de l’ordre de cent mil mostres de la natura i de les cultures americanes) van restar abandonats sense revisar o, en alguns casos, escampats sense rigor entre els centres escolars. Sortosament, l’herbari Isern va conservar-se malgrat haver romàs arraconat també durant un llarg període. En realitat van haver de passar molts d’anys fins que començà a ser estudiat. La col·lecció aplegada i tramesa per Isern era descomunal (cap altre membre de la CCP el superà en dedicació): milers d’exsicata preparades amb rigor i anotades amb exactitud, sovint preservades amb un esforç titànic de la infestació o dels inclements meteors de les selves humides. Exemplars d’unes vuit-mil espècies vegetals diferents, de les quals vora sis mil van ser recollides pel propi Isern, procedents de Canàries, Cap Verd, Brasil, Uruguai, Argentina, Xile, Bolívia, Perú i Equador i altre cop Brasil, algunes d’aquestes darreres en circumstàncies penoses quan a partir de Tabatinga la salut del botànic ja s’havia trencat.

El gruix d’aquest herbari americà es conserva actualment al Real Jardín Botánico de Madrid per bé que, de fet, la catalogació no va avançar fins que, a la dècada dels anys trenta del segle passat, Ignacio Bolívar Urrutia, llavors director del Jardín va crear-hi la secció de botànica tropical, posant-hi al capdavant un destacat botànic: Josep Cuatrecasas Arumí, fill de Camprodon, qui, becat per la Junta para Ampliación de Estudios, va viatjar a Berlín i va promoure la publicació dels primers resultats de l’anàlisi d’una part d’aquell herbari (Cuatrecasas, 1935; Sleumer, 1936, i Trelease, 1941). Tanmateix, Cuatrecasas ‒qui durant la guerra espanyola havia exercit el càrrec de director del Jardín Botánico‒ va haver d’exiliar-se i els estudis quedaren altre cop interromputs. L’any 1958, un conveni amb l’Instituto de Botánica Darwinion (San Isidro, Argentina) va permetre l’estudi de les plantes argentines, mentre que el 1978 i per mitjà d’un altre conveni, en aquest cas amb el Museu Botànic de Goteborg, es va encarar el de les plantes equatorianes. Finalment, en el transcurs dels anys vuitanta, els investigadors del Jardín Botánico, i notablement la botànica Paloma Blanco Fernández de Caleya, van concloure la catalogació i el muntatge de la imponent col·lecció Isern integrada actualment per uns vint-i-cinc mil plecs d’herbari. També hi ha plantes d’Isern al Departament de Botànica de la Universitat de Girona (procedents de l’herbari que ell va aplegar, per encàrrec del director, quan fou alumne de l’institut gironí), o també a l’Institut Botànic de Barcelona, a l’herbari de Marià de la Pau Graells a San Lorenzo del Escorial, i a l’herbari Webb de l’Institut Botànic de Florència.

Escrit per

Josep Cuello Subirana, doctor en biologia i escriptor.

– – –

Referències

*semblances de Joan Isern:

Ametller, J. Necrología de Don Juan Isern y Batlló. El Pabellón Médico VI, 134-136, 146-148 i 157-162. Madrid, 1866.
Graells, M.P. Necrología: el botánico español D. Juan Isern. La Gaceta de Madrid, 30 d’abril de 1866.

i també:

Perals, J. Joan Isern Batlló Carrera (1821-1866) a http://www.setcases.org
Rodríguez Veiga Isern, P. Juan Isern Batlló y Carrera (1821-1866) a https://www.madrimasd.org/cienciaysociedad/patrimonio/personajes/

*diaris dels membres de la Comissió Científica (publicats per altri, llevat del d’Almagro):

Almagro, M. La Comisión Científica del Pacífico. Viaje por Sudamérica y recorrido del Amazonas. Madrid, 1866. Hi ha una edició facsímil publicada per Laertes (Barcelona, 1984).
Barreiro, A.J. Diario de la Expedición al Pacífico llevada a cabo por una comisión de naturalistas españoles durante los años 1862-1865, escrito por D. Marcos Jiménez de la Espada. Madrid, 1928.
Calatayud Arinero. M.A. Diario de Don Francisco de Paula Martínez y Sáez. Miembro de la Comisión Científica del Pacífico (1862-1865). Madrid, 1994.
Blanco Fernández de Celaya, P. i D. i P. Rodríguez Veiga: El estudiante de las hierbas. Diario del botánico Juan Isern Batlló y Carrera (1821-1866). Madrid, 2006.

*estudis i cròniques sobre la Comissió Científica del Pacífic:

Barreiro, A.J. Historia de la Comisión Científica del Pacífico (1862-1865). Madrid, 1926.
Miller, R. R. For Sience and National Glory. The Spanish Scientific Expedition to America, 1862-1866. University of Oklahoma Press, 1968 (hi ha traducció castellana: Por la ciencia y la gloria nacional… Barcelona ‒Ed. del Serbal‒, 1983).
Puig-Samper, M.A. Crónica de una expedición romántica al Nuevo Mundo. La Comisión Científica del Pacífico (1862-1866). Madrid, 1988.

*sobre l’herbari Isern:

Blanco Fernández de Caleya, P. i D. Rodríguez Veiga. “Comisión Científica del Pacífico (1862-1866)”: Estado actual del Herbario Isern en el Real Jardín Botánico de Madrid. Boletín Real Soc. Esp. Hist. Nat, núm. extraordinari 125 aniversari. Madrid, 1996.
Cuatrecasas Arumí, J. Plantae Isernianae, I. Anales de la Univ. de Madrid (Ciencias), 1935.
Sleumer, H. Plantae Isernianae, II. Ericaceae. Trabajos Museo Nac. Ci. Nat. Jard. Bot, 32, (1936), però també Flacourtiaceae (1980) i Olacaceae (1984) ambdós publicats a Flora Neotropica.
Trelease, W. Plantae Isernianae, III. Piperaceae. Ciencias (Mèxic) 2, 5, 1941.