Metge i catedràtic de bioquímica a la facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. Carreras fou un dels principals impulsors de la bioquímica a Catalunya durant els últims 40 anys. La seva obra docent i investigadora va ser essencial per recuperar la tasca de l’Institut de Fisiologia, creat per August Pi i Sunyer l’any 1921 i suprimit en finalitzar la guerra civil el 1939.

Nascut a Palamós, fill d’una família de mestres, va estudiar Medicina a la Universitat de Barcelona, llicenciant-se el 1965 amb premi extraordinari. Dels seus estudis, li va interessar especialment la Fisiologia, ingressant com alumne intern a la càtedra de fisiologia, dirigida pel Professor Santiago Vidal Sivilla, qui va ser també director de la seva tesi doctoral sobre la “separació cromatogràfica dels pigments biliars”, defensada l’any 1969. En aquesta etapa de formació, i després de seguir un curs del Professor Alberto Sols sobre “el arte de investigar”, va entendre que si volia comprendre les funcions fisiològiques i patològiques dels éssers vius calia aprofundir en el coneixement dels aspectes moleculars. D’aquesta manera es va decantar per continuar estudis de bioquímica, realitzant una estada postdoctoral al departament de fisiologia i bioquímica del Kansas University Medical Center, sota la direcció del Professor Santiago Grisolía, amb una beca dels National Institutes of Health. Al laboratori de Grisolía, Carreras va investigar la glicòlisi o via d’oxidació de sucres, estudiant específicament les fosfoglicerat mutases. S’havien descrit dos tipus de fosfoglicerat mutases, unes que requerien com a cofactor el 2,3-difosfoglicerat i unes altres que no el requerien. Aquest fet plantejava l’existència de dues proteïnes, probablement diferents des del punt de vista estructural, que catalitzaven la mateixa reacció però per mecanismes distints. Després de purificar els enzims i utilitzant mitjans isotòpics van poder demostrar diferències estructurals i també catalítiques. Les fosfoglicerat mutases independents catalitzen una transferència intramolecular d’un grup fosforil –d’un lloc a un altre dins la mateixa molécula-, formant una fosfoserina intermediària, mentre que les dependents del 2,3-difosfoglicerat catalitzen una transferència intermolecular, és a dir, entre dues molècules, amb formació d’una fosfohistidina. En aquest últim cas, el 2,3-difosfoglicerat es requereix per regenerar el fosfoenzim. Varen demostrar que la formació de la fosfohistidina era essencial per totes les fosfoglicerat mutases dependents del 2,3-difosfoglicerat. Aquests estudis foren de gran interés en un moment on no es coneixien les seqüències d’aminoàcids d’aquestes proteïnes, ni les estructures tridimensionals.

A la tornada dels Estats Units es reincorpora a la facultat de Medicina de Barcelona, l’any 1971, i resideix durant cinc anys al col·legi Major Universitari Sant Pau on exercí una important tasca formativa entre joves estudiants. En Josep era un bon mestre, bon comunicador, gran conversador i amant dels debats; li agradava provocar i impactava els joves estudiants no acostumats a la proximitat i acolliment del mestre. Dedicat intensament a la vida universitària, aconsegueix organitzar un bon laboratori, tenint en compte les limitacions de l’època, en el qual abordarà investigacions rellevants sobre els aminoàcids essencials en els centres actius de les diferents fosfoglicerat mutases. El centre actiu es molt versàtil i pot actuar amb activitat de síntesi (sintasa), d’intercanvi de fosfat (mutasa) o alliberant fosfat (fosfatasa). A mesura que les cèl·lules i teixits s’anaren diversificant durant l’evolució es va anar incrementant la complexitat genètica i fenotípica de les fosfoglicerat mutases, apareixent un nombre important d’isoenzims o formes moleculars múltiples del mateix enzim, que es varen anar caracteritzant en diferents espècies i teixits. Els resultats assolits demostraren que els diferents isoenzims havien evolucionat a partir d’un enzim ancestral únic per mecanismes de duplicació gènica. Posteriorment, Carreras ampliaria els objectius al metabolisme i funció de dos metabòlits bisfosforilats reguladors del metabolisme: la glucosa 1,6-difosfat i la fructosa 2,6-bisfosfat. Els resultats assolits en l’estudi d’aquests enzims han esdevingut rellevants en la comprensió dels mecanismes moleculars que regulen el metabolisme dels glícids en diferents situacions fisiològiques i patològiques. Tanmateix, en mans d’un bon mestre, han servit per formar una generació de bioquímics i biòlegs moleculars que han impulsat la recerca i la docència en universitats i en centres d’investigació nacionals i internacionals. Pel seu treball científic en l’estudi de l’enzimologia i regulació del metabolisme va rebre , el 1991, la medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i tecnològic de la Generalitat de Catalunya.

La docència va ocupar una part molt important del seu treball, sobretot els darrers anys. Innovador, expert, defensor de la integració de continguts, va organitzar programes de bioquímica recolzats en objectius operatius d’aprenentatge i va aconseguir integrar les assignatures bàsiques dels estudis de Medicina, encara que l’alta dedicació a la docència que el programa requeria als professors i el fet que la recerca fos pedominant en la promoció acadèmica va fer que la majoria renunciés a continuar el projecte. Des dels primers anys de la seva reincorporació, va organitzar seminaris de cinética i regulació enzimática i de patologia molecular, que es convertirien en assignatures optatives. Va participar activament en l’elaboració dels nous plans d’estudi i el disseny de les competències professionals dels graduats en Medicina, i va impulsar els estudis del màster i grau de Medicina Molecular. Va ser un dels creadors del grup d’ensenyament de bioquímica de la Sociedad Española de Bioquímica y Biología Molecular i coordinador del grup (1983-1986 i 1997-2000). Fou president de les Societats Catalana i Espanyola d’Educació Mèdica. Pels seus mèrits va ser guardonat amb les distincions Award for Teaching in Health Medical Promotion Foundation (1992), Medical Education (1996), Jaume Vicens Vives a la qualitat docent universitària (Generalitat de Catalunya, 2007), Excel·lència Professional (Col·legi de Metges de Barcelona, 2004) i premi Antonio Gallego d’educació mèdica (2013).

Carreras va dedicar una part notable de la seva activitat a tasques de direcció i gestió amb il.lusió, passió i imaginació. El seu caràcter fort i poc conformista, el portava a no transigir en allò que creia injust. Aquest fet el va portar a deixar diferents càrrecs abans d’exhaurir-ne el mandat. Va estar vicedegà i degà de la Facultat de Medicina (1982-1984), impulsant la docència en català, instaurant numerus clausus, en un moment on entraven més de 2000 estudiants a primer curs. Introduí les lliçons Ramón y Cajal i August Pi i Sunyer i inicià les obres de la Facultat (1984). Va ser el primer president de la divisió de ciències de la salut (1986-1988), pensant que les divisions podien ser l’inici d’universitats temàtiques. No va ser així, i la forta oposició d’algunes facultats a perdre el control de la seva gestió, l’obligaria a presentar la dimissió al rector Josep Maria Bricall.

La seva maduresa científica i intel·lectual el va dur a participar activament en diferents societats científiques. A destacar, la seva relació amb l’Institut d’Estudis Catalans que ha estat llarga i fructífera. Fou president de la Societat Catalana de Biologia (1985-89) i el 1990 va ingresar com a membre numerari de la secció de Ciències Biològiques, essent president de la secció (1992-1994) i, posteriorment, vicepresident de l’Institut en dues ocasions (1995-1998 i 2001-2002). Va col·laborar en la primera i segona edició del Diccionari de l’IEC, revisant els termes de la seva especialitat i, també, en la redacció de la renovació dels estatuts. Era també membre numerari de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, des de l’any 2006, de la qual en fou secretari general (2011-2013) i director de la revista (2008-2013).

Obres principals

• Carreras J. “August Pi i Sunyer: semblança biogràfica”. IEC, 1998. ISBN 8472834050
• Carreras J. “El Debat sobre les competències a l’ensenyament universitari”. ICE, UB, 2005. ISBN 8488795874.
• Carreras J et al. “Propuestas para el cambio docente en la universidad”. Octaedro, ICE-UB, 2006. ISBN: 9788480638609.
• Carreras J. “La medicina molecular: desenvolupament i repercussions en la formació del metge”. Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, 2006.
• Teichler U., Carreras J. y Jubany F. “Sistemas comparados de educación superior en Europa: marcos conceptuales, resultados empíricos y perspectivas”. Editorial Octaedro, 2009. ISBN-10: 8499210023.
• Ramírez-Bajo MJ, Repiso A, la Ossa PP, Bañón-Maneus E, de Atauri P, Climent F, Corrons JL, Cascante M, Carreras J. Enzymatic and metabolic characterization of the phosphoglycerate kinase deficiency associated with chronic hemolytic anemia caused by the PGK-Barcelona mutation. Blood Cells Mol Dis. 46: 206-11, 2011.
• Noel N, Flanagan JM, Ramirez Bajo MJ, Kalko SG, Mañú Mdel M, Garcia Fuster JL, Perez de la Ossa P, Carreras J, Beutler E, Vives Corrons JL. Two new phosphoglycerate kinase mutations associated with chronic haemolytic anaemia and neurological dysfunction in two patients from Spain. Br J Haematol. 132: 523-9, 2006.
• Durany N, Joseph J, Campo E, Molina R, Carreras J. Phosphoglycerate mutase, 2,3-bisphosphoglycerate phosphatase and enolase activity and isoenzymes in lung, colon and liver carcinomas. Br J Cancer. 75: 969-77, 1997.
• Graña X, de Lecea L, el-Maghrabi MR, Ureña JM, Caellas C, Carreras J, Puigdomenech P, Pilkis SJ, Climent F. Cloning and sequencing of a cDNA encoding 2,3-bisphosphoglycerate-independent phosphoglycerate mutase from maize. Possible relationship to the alkaline phosphatase family. J Biol Chem. 267: 12797-803, 1992.
• Andrés V, Cussó R, Carreras J. Effect of denervation on the distribution and developmental transition of phosphoglycerate mutase and creatine phosphokinase isozymes in rat muscles of different fiber-type composition. Differentiation 43: 98-103, 1990.
• Gil J, Miralpeix M, Carreras J, Bartrons R. Insulin-like effects of vanadate on glucokinase activity and fructose 2,6-bisphosphate levels in the liver of diabetic rats. J Biol Chem. 263: 1868-71, 1988.
• Bassols AM, Carreras J, Cussó R. Changes in glucose 1,6-bisphosphate content in rat skeletal muscle during contraction. Biochem J. 240: 747-51, 1986.
• Gil J, Carreras J, Bartrons R. Effects of diabetes on fructose 2, 6-P2, glucose 1, 6-P2 and 6-phosphofructo 2-kinase in rat liver. Biochem Biophys Res Commun. 136: 498-503, 1986.
• Pons G, Carreras J. Functional characterization of the enzymes with 2,3-bisphosphoglycerate phosphatase activity from pig skeletal muscle. Comp Biochem Physiol B. 85: 879-85, 1986.
• Pons G, Bartrons R, Carreras J. Hybrid forms of phosphoglycerate mutase and 2,3-bisphosphoglycerate synthase-phosphatase. Biochem Biophys Res Commun. 129: 658-63, 1985.
• Carreras J, Bartrons R, Grisolía S. Vanadate inhibits 2,3-bisphosphoglycerate dependent phosphoglycerate mutases but does not affect the 2,3-bisphosphoglycerate independent phosphoglycerate mutases. Biochem Biophys Res Commun. 96: 1267-73, 1980.
• Grisolia S, Carreras J. Phosphoglycerate mutase from yeast, chicken breast muscle, and kidney (2, 3-PGA-dependent). Methods Enzymol. 42: 435-50, 1975.
• Britton HG, Carreras J, Grisolia S. Mechanism of yeast phosphoglycerate mutase. Biochemistry. 11: 3008-14, 1972.
• Britton HG, Carreras J, Grisolia S. Mechanism of action of 2,3-diphosphoglycerate-independent phosphoglycerate mutase. Biochemistry. 10: 4522-33, 1971.

Per saber-ne més

• Miró Ametller, J. «Josep Carreras Barnés i l’evolució dels enzims». Revista de Girona, 170, 1995, pàg. 46-51.
• Josep Carreras i Barnés. Viquipèdia
• Corbella Corbella, J. – Bartrons Bach, R. “Josep Carreras i Barnés: semblança biogràfica”, IEC 2021

Agraïments

Aquesta nota biogràfica ha estat confeccionada pel Dr. Ramon Bartrons, catedràtic de Bioquímica de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona.

Galería d'imatges