Va dedicar més de 50 anys de la seva vida a l’ensenyament i  la pedagogia. Filla i néta de mestres va ser la continuadora del tipus d’escola  oberta i renovadora impulsada per la seva mare, la pedagoga Rosa Sensat i Vila.  Segons les seves pròpies paraules, «l’educació és més una obra d’amor que de  ciència.

Va néixer el 1904 a la ciutat de Barcelona, de petita va estudiar a l’escola estatal i, posteriorment, l’any 1914 a la secció de noies de l’Escola Municipal de Bosc de Montjuïc, ambdós dirigides per la seva mare. Va cursar Batxillerat a l’Institut Balmes, es va formar com a mestra a la Normal i es llicencià en Ciències Naturals l’any 1926.

Des d’aquest moment i fins l’any 1939, la fi de la Guerra Civil, la seva trajectòria fou imparable. Va ser professora de la càtedra de Zoografia i Articulats de la Universitat de Barcelona i s’encarregà de les pràctiques de Ciències de l’Institut Balmes durant set anys, impartí classes de Biologia i Ciències Naturals al Centre de Batxillerat Monturiol de la Mútua Escola Blanquerna per petició d’Alexandre Galí i s’encarregà també del centre d’orientació de l’ensenyament de Ciències Naturals de la mà de Manuel Ainaud. Aquesta intensa i satisfactòria etapa culminà amb un dels projectes que més l’interessaren i que li van fer abandonar les seves altres tasques, l’Institut-Escola del Parc. La Generalitat va demanar-li per a col·laborar com a professora d’aquest primer centre d’ensenyament mitjà. Va treballar-hi de la mà del Doctor Estalella en l’ensenyament experimental de Ciències Naturals i des de l’any 1936 passar a ser catedràtica d’aquest Institut.

L’any 1940, un cop acabada la Guerra Civil, fou traslladada a Madrid, a l’Institut Isabel la Católica on va estar dos anys com a encarregada de curs. El seu retorn a la ciutat de Barcelona es va fer esperar gairebé vint-i-quatre anys. Després de Madrid estigué a l’Institut de Reus, a l’Institut de Mataró des de l’any 1958, centre que va fundar amb el seu marit Alexandre Satorras, i finalment va tornar a Barcelona després de guanyar el concurs per treballar a l’Institut Infanta Isabel d’Aragó, del qual se’n faria càrrec a partir de 1966.

Fins a la seva jubilació el 1974 va romandre en aquest centre, en el que es va dedicar plenament a la formació de les alumnes i allà va poder realitzar les seves dèries artístiques, científiques i humanes a través del dia a dia i dels projectes que hi varen desenvolupar juntament amb un professorat de àmplia formació científica i humana. En aquest centre, com ella mateixa afirma en les seves notes autobiogràfiques publicades en l’homenatge que els mestres de Catalunya li varen retre el 7 de juliol de 1982 és el lloc on va treballar amb més problemes, on va patir més i on es va fer vella. Aquests últims anys els va passar entregada a la docència sense la companyia del seu marit, que anys enrere va traspassar. Com ella declara en la citada publicació, del 1932 al 1939 són els anys que més intensament va viure i que recorda de més bona feina.

Missatge pòstum d’Angeleta Ferrer i Sensat
«El meu missatge pòstum el vull dedicar als mestres. Penso que l’educació és més obra d’amor que de ciència. Que no sigui mestre el que no senti una vertadera vocació i no es vegi capaç d’estimar, tractant els infants amb respecte a la seva personalitat; que s’entregui a la obra educativa incondicionalment, sense mesura de temps, ni guanys, ni avantatges, ni d’honors. Ésser mestre es porta a dins. El qui ho és copsa cada reacció del deixeble i sap respondre-hi adequadament per orientar-lo en els seus instints i fer que actuï  responsablement d’acord amb ell mateix. Això exigeix al mestre una fina percepció, un gran respecte i una estimació profunda per cada infant. No hi ha res més interessant i difícil que el coneixement de la persona humana i és una felicitat inefable reeixir en l’educació d’un fill dels homes i aconseguir en ell un comportament habitual correcte per convenciment, mai per imposició. El bon mestre s’entrega a l’obra per amor desinteressat, humilment, però amb passió. El que farà més per Catalunya serà el més bon educador dels seus fills. Amor, respecte i interès podrien donar unes masses ciutadanes educades i lliures».

Per saber-ne més

• Notes autobiogràfiques d’Angeleta Ferrer i Sensat, Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, 1993. Reedició de les seves notes autobiogràfiques publicades en l’homenatge que els mestres de Catalunya li varen retre el 7 de juliol de 1982.
• Martí Cartes, Francina. El mestratge d´Angeleta Ferrer Sensat. Terminàlia 14:49-52, (2016). Consulteu la versió en pdf aquí.

Galería d'imatges