Albert Dou fou un científic que sabé ampliar els horitzons de la matemàtica catalana amb les seves investigacions i la tasca docent a les universitats. Tingué una trajectòria plena de mèrits i càrrecs de responsabilitat que exercí majoritàriament a Madrid, on ja es desplaçà als setze anys per estudiar a l'Escola d'Enginyers de Camins, Canals i Ports.
L'esperit religiós i catòlic el va portar a allistar-se voluntàriament a l'exèrcit soblevat en esclatar la guerra civil espanyola i més tard unir-se a la Companyia de Jesús, en la qual fou ordenat sacerdot. Com ell explicaria al seu successor Jesús Ildefonso Díaz, «per mi, després de viure un temps en una espècie d'esquizofrènia entre els valors religiosos i els matemàtics, aviat vaig arribar a la conclusió que convergien en un únic humanisme. Alguns cops ho he resumit en una frase: "Del púlpit a la tarima no hi ha solució de continuïtat."»
Als inicis de la postguerra i amb vint-i-set anys, es llicencià de la carrera d'enginyeria quan ja havia començat la de Matemàtiques. Fou llavors quan ingressà a la Companyia de Jesús al noviciat de Veruela, on va obtenir la llicenciatura pontifícia en Filosofia el 1949 i on anys més tard obtindria la de Teologia. El 1954 fou ordenat sacerdot i poc després l'Escola d'Enginyers de Camins de Madrid li oferí una càtedra de matemàtiques que va obtenir el 1955. Dos anys després, obtingué la Càtedra d'Anàlisi Matemàtica (Equacions Diferencials) de la Facultat de Ciències de la Universitat Complutense de Madrid. Dedicà vint anys de treballs a aquesta doble càtedra, per molts la seva etapa més rica com a matemàtic.
Des dels inicis de la seva tasca docent va combinar la feina a les aules amb la investigació. Per fer-ho malgrat les múltiples responsabilitats que havia d'afrontar, va decidir ampliar i aprofundir els seus coneixements a l'estranger. «La preparació de les classes, l'atenció als alumnes, les tasques administratives», expressà ell mateix, «absorvien tant de temps que pràcticament resultava impossible dedicar-se a la investigació. Em va semblar que la solució per trobar temps tranquil i llarg per a l'estudi era sol·licitar periòdicament, cada quatre o cinc anys, un any d'excedència activa, i passar-los en centres universitaris estrangers.» Amb aquesta filosofia, estudià a l'actual Institut Courant de les Ciències Matemàtiques de la Universitat de Nova York, al Centre de Recerca de Matemàtiques de la Universitat de Wisconsin, a Madison, i a molts d'altres centres a França, Alemanya, Holanda, Itàlia i el Regne Unit.
A partir de finals dels anys seixanta els càrrecs es succeiren amb els canvis a les universitats i l'arribada de la transició. El 1967 fou nomenat director del recentment creat Departament d'Equacions Funcionals de la Secció de Matemàtiques de la Facultat de Ciències de la Universitat Complutense de Madrid i el 1975 acceptà el nomenament com a degà de la primera Facultat de Matemàtiques espanyola a la mateixa universitat. No havia passat un any d'aquest nou i innovador càrrec quan hagué d'abandonar-lo per prendre possessió del càrrec de rector de la Universitat de Deusto. Només exercí el títol durant dos cursos, ja que el tercer, el 1977, prengué possessió com a rector de l'Institut Catòlic d'Arts i Indústries i de l'Institut Catòlic d'Administració i Direcció d'Empreses (ICAI-ICADE) de Madrid, reincorporant-se a la seva antiga càtedra de la Universitat Complutense de Madrid. El 1980 fou nomenat director del Departament d'Equacions Funcionals en aquesta institució. Hi exercí com a tal fins a la seva jubilació, a començament del curs 1983-1984, quan retornà a Catalunya en comissió de serveis a la Universitat Autònoma de Barcelona, a Bellaterra, on dedicà els últims quinze anys de la seva vida universitària com a professor emèrit d'història de les matemàtiques.
Els seus treballs van versar en diversos camps, destacant els de les equacions en derivades parcials, l'elasticitat, la lògica matemàtica, la filosofia de la ciència i la teologia. Ocupà la presidència de la Reial Societat Matemàtica Espanyola entre 1960 i 1963 i va rebre nombrosos reconeixements, entre els quals es troben la Gran Creu de l'Ordre d'Alfons X el Sabi, la medalla d'or del Col·legi d'Enginyers de Camins, Canals i Ports, la medalla Narcís Monturiol per la seva contribució al progrés científic i tecnològic de Catalunya, i els doctorats honoris causa per les universitats Pontifícia de Comillas i de Màlaga.
Obres principals
- Cuatritejidos planos (Dou i Mas de Xexàs, 1953)
- El teorema de unicidad en elasticidad plana (Dou i Mas de Xexàs, 1962)
- Implicaciones de la inteligencia artificial para el conocimiento humano (Dou i Mas de Xexàs, 1973)
- Els Científics i la fe cristiana (Dou i Mas de Xexàs, 1993)
Per saber-ne més
- García Doncel, M. (2009). «Albert Dou: matemàtic, mestre i religiós» Notícies: Societat Catalana de Matemàtiques, vol. 27, pàg. 10-12.
- Ildefonso Díaz, J. (2003). «Entrevista a un mestre de vuitanta anys: Albert Dou». Notícies: Societat Catalana de Matemàtiques, vol. 18, pàg. 10-18.
- Ildefonso Díaz, J. (2009). «Alberto Dou, la huella de una menta maravillosa y abierta». El País, 21 d'abril del 2009.
Agraïments
Aquesta nota biogràfica ha estat confeccionada amb la col·laboració d'Eduard Parés i Español, Joaquín Erviti i la família d'Albert Dou.