Definit per la seva modèstia, Joan Cadevall que «no aspirava que el seu nom pogués figurar algun dia al costat dels de Costa, Trèmols, Vayreda…, respectabilíssims; s’hauria acontentat que anés després dels d’ells, a respectuosa distància…», com indicava Pius Font i Quer en la llarga nota necrològica que li dedicà, es convertí en un dels científics més destacats de finals del segle XIX i principis del XX a Catalunya.

Va dedicar més de 50 anys de la seva vida a l’ensenyament i la pedagogia. Filla i néta de mestres va ser la continuadora del tipus d’escola oberta i renovadora impulsada per la seva mare, la pedagoga Rosa Sensat i Vila. Segons les seves pròpies paraules, «l’educació és més una obra d’amor que de ciència.

Fou professor de zoologia del Museo Nacional de Ciencias Naturales en 1897, catedràtic d’anatomia i fisiologia a la universitat de Madrid en 1843 i un dels fundadors de la Société Entomologique de France.

Metge internista. Estudià amb Francesc Esquerdo i Ferrer i Solervicens, i el 1927 fou nomenat catedràtic de patologia i clínica mèdiques de la facultat de medicina de Barcelona; tingué una gran activitat docent i un dels mestratges més eficaços de la medicina catalana contemporània.

Enginyer i catedràtic d’electricitat per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). Un professor recordat, un enginyer reconegut i una figura acadèmica respectada, Enric Ras i Oliva va portar l’enginyeria més enllà d’on semblava que es podia fer quan va començar a practicar-la, en plena guerra civil espanyola. Implicat no solament en la seva feina, sinó en el futur de l’enginyeria a Catalunya i el de la formació d’aquesta, també va saber destacar la importància de la responsabilitat ecològica i social que tot plegat implicava.