Diego (com ell prefereix que li diguin) Ribas i Mujal va néixer a Manresa el 5 de gener de 1922. Va acabar el batxillerat el 1940. La carrera de medicina l’acaba el 1947, guanyant el primer extraordinari de llicenciatura. De les 30 assignatures de la carrera va tenir excel·lent en 24, és a dir en el 80%. l d’elles, a més, en catorze va obtenir Matrícula d’Honor. Era un expedient molt bo. Va fer ben de pressa la tesi de doctorat sobre el tema de la triquinosi, que va presentar l’any 1950 a Madrid, com era obligatori en aquells anys. Fou qualificada d’excel·lent. Cal dir que aleshores era bastant diferent d’ara i moltes tesis no tenien pas aquesta qualificació.

En el temps d’estudiant ja havia definit la seva orientació. Quan tenia vint anys, l’octubre de 1942, va entrar com a alumne intern a la càtedra d’Histologia i Anatomia Patològica. Aquell any havia vingut un catedràtic nou, el doctor Julio García Sánchez-Lucas, antic cap del servei d’Anatomia Patològica de Valdecilla, a Santander. Venia doncs un patòleg, més que no pas un històleg. Sánchez-Lucas era un excel·lent docent.

En aquell temps l’intern feia les tasques d’ajudant, però aprenia molt. En principi s’hi entrava d’una manera informal, és a dir sense cap paper. S’hi anava i es treballava, s’aprenia i prou. En algunes càtedres es podia tenir, més tard, el títol d’intern per oposició. Ribas el va guanyar el novembre de 1946, quan ja feia l’últim curs; ho fou fins el 1947. El reconeixement oficial i una petita paga venien tard, però la feina ja estava feta.

Explico això per marcar el seu inici científic. Des dels vint anys, pràcticament des de l’entrada a la facultat, va aprendre un ofici, una especialitat, la d’històleg i anatomo-patòleg, que aleshores anaven juntes, però potser més la primera. Aquest estil ha estat fonamental per la formació de molts professors, investigadors i especialistes. La decisió sobre la seva formació la podia prendre un mateix i ben aviat. Als vint anys es podia tenir ja decidit el que es volia fer. El que no ho volia decidir tan aviat no hi estava pas obligat. Avui, amb el sistema MIR, aquesta possibilitat ha quedat tallada.

Es va quedar a la càtedra definitivament, fins que ell mateix va assolir el nivell de catedràtic l’any 1960. Són els anys de la carrera docent intermèdia: Ajudant de classes practiques, de 1948 a 1951; Professor adjunt des del novembre de 1951 fins el 1960.

Aquest any va guanyar la càtedra que oficialment era d'”Histologia i Embriologia general i Anatomia Patològica” de la Universitat de Santiago. L’oposició fou el març i el nomenament és del 28 d’abril de 1960. Hi havia tres vacants perquè feia molts anys, des del 1952, que no s’havien fet oposicions. La seva vida com a catedràtic ha estat una mica itinerant, a l’estil dels professors de les universitats alemanyes, on ell es va formar en part.

El 1960 és catedràtic de Santiago. Per trasllat, el gener de 1965, ho és de Sevilla, i també per trasllat, el gener de 1971, ho és de Barcelona, fins el 1987 en que una llei, que ja ha estat derogada, anticipa la seva jubilació. També es va encarregar durant un curs, en el seu primer any de funcionament, el 1968-69, de la càtedra d’Histologia de la Universitat Autònoma de Barcelona a l’Hospital de Sant Pau.

* Aquesta ha estat la vida docent. També ha treballat amb eficàcia, i sense buscar cap lluïment personal, en l’administració universitària. Així ha estat secretari de la facultat de medicina de Santiago (1960-64), vice-degà de la de Sevilla (juny de 1967 a desembre de 1970) i vice-rector de la universitat de Barcelona (maig de 1971 a maig de 1973) amb el rector professor Arturo Caballero.

* La seva formació científica s’ha fet en la seva base a Barcelona i, en el que en diríem formació especialitzada o aprofundida, a fora, principalment a Alemanya. Així seguia la mateixa escola que trenta anys abans havia seguit el seu mestre, el doctor Sánchez-Lucas.

Aquesta formació alemanya es va fer principalment a la universitat de Kiel, amb el professor Wolfgang Bargmann. El tema concret de treball en la seva estada a Kiel fou l’estudi de la innervació de la hipòfisi en relació als fenòmens de neurosecreció. La primera estada fou l’any 1954. El 1958 va tornar-hi, per poc temps. La seva relació personal allà fou bona i en el text de Bargmann i en altres treballs s’hi poden trobar microfotografies originàries del professor Ribas. Encara hi torna el 1964 per fer treballs de microscòpia electrònica. També va fer una estada puntual a Munster, el l 954, per aprendre tècniques per colinesterases.

El 1962, ja com a professor visitant, va estar un mes a l’Escola de Medicina de San Juan de Puerto Rico, invitat per Raúl A. Marcial Rojas, que dirigia el departament de Patologia i per iniciativa del doctor Llorenç Galindo, patòleg barceloní.

Aquest aspectes docents i de formació poden ser relativament coneguts pels qui estan en el tema. Però un altre camp que sol quedar més fosc i després més oblidat és el de l’activitat científica. Una cosa és la docència i l’altra la recerca. La docència és més visible i, si més no els alumnes i els companys de la feina, saben el que ensenya cadascun. La recerca queda més tapada; els treballs que es fan van a revistes molt especialitzades, sovint llunyanes i se n’assabenta poca gent. El detall concret de les línies de recerca queda sovint diluït.

Queda encara un altre punt que si es fa i és eficaç per sí mateix tendeix a esborrar-se. No és que desaparegui sinó que els qui venen després ja ho troben normal. Es la feina de canvi d’estructures i de creació de grups de treball. En aquest punt Ribas ha fet una tasca important. Això comporta canvis de mentalitat i els que venen després, repeteixo, ja ho troben normal. Es una feina a vegades més difícil i sobretot de resultats incerts. Aquesta també és la mesura de l’eficàcia. En l’obra de Diego Ribas cal fer esment dels dos aspectes: la recerca científica concreta i el canvi d’estructures i la formació de grups.

1. LA RECERCA CIENTÍFICA CONCRETA

Ribas va publicar el seu primer treball l’any 1944, quan tenia vint-i-dos anys i encara era estudiant. L’enfocament de moltes coses era ben diferent del d’ara, i cal assenyalar-ho. Per exemple aleshores es parlava poc de currículum, i en tot cas tenien una valoració semblant els treballs publicats en revistes i les comunicacions a reunions i congressos científics. Això ara ha variat molt. La publicació en revistes estrangeres era un fet gairebé insòlit. Agruparem els treballs d’acord amb les seves línies.

a) La col·laboració inicial amb el doctor Diego Ferrer

Quan Ribas va entrar a la càtedra l’any 1942 es va trobar amb un servei en part en formació. L’anterior catedràtic, el doctor Angel A. Ferrer i Cajigal), havia marxat el juliol de 1936 i havia mort a Burgos el desembre del 1936. Acabada la guerra la càtedra estava vacant i n’estava encarregat el doctor Diego Ferrer Fernández de la Riva, que ja havia estat adjunt amb Ferrer i Cajigal i tenia una certa obra escrita. Era un home vàlid. A més era fill d’un catedràtic antic de Patologia Mèdica, que havia mort jove. Diego Ferrer, que era home del règim, pensava guanyar la càtedra i no li va agradar gaire que vingués un professor nou, Sánchez-Lucas, que també era bo.

De fet Ferrer estava més tirat a la Histologia i Sánchez-Lucas era més patòleg. Ribas va començar treballant més amb Diego Ferrer. I així l’any 1944, quan encara era estudiant, els dos “Diegos” publiquen un treball que avui podríem situar dins de la línia de la Toxicologia experimental, sobre la patologia del tiroide induïda pel Tiuracil (1). En aquest període d’estudiant encara publica un segon treball amb Ferrer, sobre patologia de la unió neuromuscular en la lepra (2). Aquesta línia de la placa motora la seguirà treballant més tard. Remarquen aquest fet de la publicació de treballs en el temps d’estudiant perquè no és gens habitual. Quan acaba la carrera, amb el seu expedient, amb premi extraordinari, i ja amb alguns treballs publicats, és evident que es tracta d’un fora de sèrie.

La col·laboració amb Diego Ferrer encara s’allargarà una mica, i es para de fet perquè Ferrer ha guanyat, l’any 1948, la càtedra de Cadis i ja esta per altres coses. Hi ha un treball de recerca histològica pura, sobre els corpuscles de Wagner-Meissner (3) i un altre de patologia cutània, sobre un cas de berruga dolorosa (4).

Dels quatre treballs dos porten l’indicatiu de “(nota prèvia)”. Indica la intenció concreta, limitada, de l’aportació i una certa reminiscència de l’estil de Cajal, que havia estat el primer titular d’aquesta càtedra.

El primer treball esta en la línia que en podríem dir de la toxicologia experimental, en el camp de l’endocrinologia. Es fa en el marc de la càtedra, però també de la secció de farmacologia de l’”Instituto de Investigaciones Médicas de Barcelona” que dirigia el doctor García-Valdecasas. Descriuen una primera fase d’increment i una segona de disminució de l’activitat del tiroides.

El segon treball enceta una línia que després serà independent i fructífera, les alteracions de la placa motora. En el títol no es parla de nota prèvia, però la primera frase del treball és: “El motivo de la presente nota…”. Hi ha una col·laboració, per l’obtenció de material, amb la càtedra del doctor Xavier Vilanova. El que troben bàsicament és una hipertrofia de la placa motora, que configura lesions semblants als “neuromes de terminació” que es troben en patologies traumàtiques.

Les altres dues publicacions d’aquest grup estan relacionades. Es un cas de berruga dolorosa en el qual troben una estructura que consideren com una forma satèl·lit dels corpuscles de Wagner-Meissner en les papil·les dèrmiques. Aquí també la col·laboració dermatològica és prou clara.

b) La línia de la triquinosi

Es probablement el capítol més important en els treballs de Diego Ribas, malgrat que després de fer un bon estudi i d’obtenir bons resultats el va deixar. Però la feina de base estava feta. A Manresa, pels volts de l’any 1950, hi hagué un episodi epidèmic important que va tenir un cert ressò ciutadà. També va trametre l’interès pel tema a alguns dels seus col·laboradors més propers, en forma de treballs i àdhuc de tesi. El tema li fou suggerit pel doctor Justo Covaleda, que era catedràtic de Microbiologia de la facultat.

La triquinosi fou el tema central de la seva tesi de doctoral (5). Féu un estudi experimental valorant principalment les lesions a nivell muscular. Fou dirigida pel doctor Sánchez-Lucas. D’aquí en van sortir altres treballs i en conjunt ha estat la seva línia més activa. Aquests treballs sobre triquinosi els podem dividir en tres grups: els més típics de patologia, la correlació clínica, i els capítols de llibre que recullen la seva experiència global.

* Els més importants són els capítols de llibre, és a dir petites monografies, que han tingut més difusió. El primer va ser l’any 1955, el capítol sobre triquinosi dins dels dos volums, molt útils en el seu temps, del tractat de patologia infecciosa de la infància dirigit pel doctor Sala Ginabreda (6). Però el que ha tingut més interès, sobretot per la seva difusió, és el capítol dins del tractat de patologia parasitaria, dirigit per Marcial-Rojas i publicat als Estats Units l’any 1971, quan la línia estava més aviat estroncada. És un dels seus treballs clàssics sobre triquinosi (7).

Dins de l’enfocament més purament de recerca de la triquinosi publica un estudi sobre les lesions nervioses perifèriques, en part subproducte de la tesi l’any 1952 (8); una revisió de les lesions musculars (9); altres sobre modificacions en les plaques motores (10) i a les mitocòndries de les fibres musculars (11). També va publicar, conjuntament amb José M. Rivera Pomar un treball extens sobre aquest punt als Virchows Archiv, l’any 1968 que és potser el que ha tingut més repercussió i encara és citat avui (12), ja que fou el primer estudi efectuat amb microscòpia electrònica en múscul triquinat.

Finalment va aprofitar, tot i que no massa probablement perquè la triquinosi no era una patologia humana freqüent, si més no en el seu estudi clínic, la col·laboració clínica. Així tenim un estudi conjuntament amb el servei de neurologia de l’Hospital de Sant Pau, l’any 1956 (13); una col·laboració en la seva estada a Galícia, l’any 1964, amb J. J. Guerrero, sobre efectes de la progesterona en les lesions quístiques musculars (14), o l’observació concreta d’una larva migrant, l’any 1966, amb el doctor Rivera (15). Cal remarcar aquesta col·laboració de Rivera Pomar, un dels seus deixebles més propers, en dos treballs, en la línia de la triquinosi. La tesi de Ricardo Vaamonde, després catedràtic de Còrdova, dirigida per Ribas, és sobre aquest tema.

c) Estudis sobre patologia neuromuscular

En el fons no és una línia gaire diferent de la triquinosi, més que línia paral·lela és una sublínia. De fet ja l’havia començat amb el treball del 1946 sobre les alteracions de la placa motora a la lepra, publicat amb Diego Ferrer. També va estudiar les lesions neuromusculars en el cas de la triquina i va seguir amb el tema encara que no hi hagués triquina. Té alguns treballs en aquest sentit.

Comença ja l’any 1950 amb un estudi sobre les relacions entre vascularització i innervació en el muscle esquelètic, que fou publicat en els Treballs de l’Institut Cajal de Madrid (6). Això era important en un noi que venia “de províncies” i acabava de llegir la seva tesi.

Les alteracions neuromusculars en un altre tipus de patologia, les miotonies, foren estudiades, juntament amb Ramon Sales Vàzquez, en un treball publicat a Medicina Clínica el 1954 (17). Igualment, juntament amb José M. Rivera Pomar, ja esmentat, va estudiar les lesions musculars en una altra forma de parasitisme (18).

Una mostra clara del seu aprofundiment en el tema és que quan va haver d’escollir un tema pel treball d’oposicions a càtedra, va triar-lo en aquesta línia. Normalment es buscava un tema en el qual el candidat tingués un domini de la matèria (19). Va ser un estudi sobre la malaltia d’Erb, una forma de distròfia muscular progressiva que ja era coneguda des del segle passat, però que tenia molts aspectes poc clars. Es un estudi clinico-patològic, amb quinze malalts, d’entre 2 i 23 anys. Naturalment aplica la tècnica d’hematoxilina-eosina, que era la més rutinària, però també aporta unes bones imatges amb el mètode de Gross-Bielschowsky, que dominava bé i no era massa fàcil.

Hi ha també un treball, aquesta vegada amb patologia predominantment cutània, conjuntament amb el servei de dermatologia, amb el que ja havia col·laborat (20).

I encara, dins de la línia de la patologia del sistema nerviós, féu el capítol sobre l’anatomia patològica de les lesions del sistema extrapiramidal en una monografia coordinada per J. Jiménez Castellanos, en el seu període de Sevilla (21).

d) Treballs sobre patologia mamària

Es una línia important en la seva activitat, però no és de les inicials. Es potser la que lliga més en el camp de l’anatomia patològica. Esta centrada principalment en ponències i comunicacions a congressos nacionals. La inicial es la ponència sobre anatomia patològica del càncer de mama en el VIII Congrés nacional de Cirurgia a Salamanca, l’any 1969 (22, 23). Més tard estudia la patologia dels tumors benignes (24). Aleshores encara és a Sevilla, tot i que serà després a Barcelona on treballarà més en aquest camp.

En reunions de senologia hi fa una aportació històrica sobre una memòria barcelonina d’Antoni Bas l’any 1806 (25); una revisió estadística del seu servei (26). Encara dues comunicacions, per a millorar els protocols, a la reunió de Pamplona de 1983 (27, 28), aportant el primer programa d’informàtica aplicat a patologia mamària. I encara una altra a Valencia, en un sentit semblant (29).

Però potser el més fructífer, des del punt de vista dels seus escrits, han estat els nombrosos capítols que va fer, com a autor únic, principal o en col·laboració, en el text de patologia mamària dirigit per A. Fernández-Cid, publicat el 1986. De fet és una conseqüència del seu treball continuat d’anys a la Clínica Dexeus (30 a 39).

Més col·lateralment, en la línia ginecològica, fruit de la col·laboració clínica, fou un estudi sobre un cas de litiasi de matriu (40).

e) Estudis sobre el fetge

Just després d’acabar la carrera, quan devia tenir la fama d’un jove històleg entès en el tema, el doctor Tomàs Pinós, de Sant Pau, junt amb altres dos col·laboradors, va fer una monografia sobre cirrosi i patologia tòxica del fetge. Li fou encarregat el primer capítol, sobre l’estructura histològica hepàtica (41). En aquesta línia bastants anys més tard, l’any 1965, en el període sevillà, va publicar un article sobre microscòpia electrònica del fetge (42). El tema tenia aleshores la seva novetat i més si anava destinar a lectors metges no especialistes. També hem trobat, més tardanament, una aportació en treball de grup relativa a la hipotèrmia com a preservador en el transplantament experimental de fetge, que fou presentat en un Congrés a Mèxic el 1979 (43).

Però potser el més interessant en aquesta línia són les nombroses tesis de doctorat que va dirigir sobre el fetge, dues d’elles amb Premi Extraordinari. La primera és la d’Enric Cañadas sobre la patologia de les hepatitis víriques cròniques. Està en una línia d’enfocament que podríem dir més clínic. També ho és la de Miquel Bruguera del 1979. Però de seguida apareix la línia de l’estudi experimental, principalment en el camp de la diferenciació i regeneració. Són pròpies del seu últim temps com a catedràtic en actiu i cronològicament la primera, que obre camí, és la de Jordi Domingo.

f) La microscòpia electrònica

Ribas ha estat un dels iniciadors, com a formador de grup, dels estudis de microscòpia electrònica aquí. La tècnica ja hi era, tot i que les dotacions eren mínimes, però el treball en grup que havia de créixer era poc freqüent. La raó determinant del seu trasllat a la càtedra de Sevilla fou la possibilitat de disposar d’un microscopi electrònic, que tot i que hi era va haver de posar en funcionament quan va arribar. Un estudi aplicat sobre les olives va permetre arrancar econòmicament la línia. Després ha estat capdavanter en posar en funcionament estructures, en suggerir treballs, en fer seguir als qui venien darrere. Alguns treballs, però sobretot moltes tesis estan en aquesta línia, des de la de Cañas que fou la primera que presentà a Sevilla.

I encara un treball en un altre tema, amb col·laboració amb Bombí i Trueta, sobre microscòpia electrònica de l’os i el paper dels osteoblastes. Fou publicat en una revista en llengua anglesa (44).

g) Altres treballs

Tenim a més treballs més puntuals, sobre temes concrets, alguns prou interessants, però que no han constituït una línia de recerca tan ben establerta, tot i que en la valoració dels resultats globals sobre la seva activitat també tenen el seu interès. Intentaré agrupar aquestes sublínies en un cert ordre cronològic, si més pel seu inici.

* Potser un dels treballs més importants que ha fet, al llarg de tota la seva activitat de recerca, és un estudi sobre la innervació de la hipòfisi en el bou. Esta escrit en castellà però es va publicar en una revista alemanya de gran prestigi, el Zeitschrift für Zellforschung l’any 1958 (45). Era la primera vegada que aquella revista acollia un article en llengua espanyola. Estava en la línia dels seus estudis quan va anar a Kiel amb el professor Bargmann.

* En el camp de les malformacions també hi ha alguns treballs. Ens pot sorprendre que n’hi hagi pocs perquè de fet era el professor d’embriologia a la facultat. Quan feia classe d’histologia coma professor adjunt la part d’embriologia anava tota per ell. Vist a distància, com a alumne, podem pensar que el catedràtic, el doctor Sánchez-Lucas, que era més patòleg però també explicava molt bé la histologia, no devia tenir gaire interès per l’Embriologia, que estava en el programa, però no lligava amb el que havia après de jove ni feia de gran. Hem vist un parell de publicacions sobre aquests temes (46, 47).

Totalment desmarcada ens queda la seva participació en dos treballs molt més farmacològics o toxicològics publicats el 1963 i 1965, aquest a Itàlia (48, 49). Recordem, però, el seu primer treball sobre el tiuracil o la vinculació terapèutica en la triquinosi en un treball amb Guerrero.

* També té alguns treballs històrics, així el ja esmentat sobre una memòria del 1806, un relatiu a la construcció de l’Hospital Clínic de Barcelona a finals del segle XIX que es féu en part utilitzant pedra de Manresa (50). Aquest treball es va presentar en el primer Congrés d’Història de la medicina catalana de 1970. Un altre és sobre la influencia del grec en el llenguatge mèdic (51). Més recentment ha treballat en l’estudi de la mortalitat a Manresa en el segle XIX, aplegant moltes dades i amb Lluís Guerrero féu un estudi de paleopatologia en una troballa a la Seu de Manresa (52).

Queden encara un parell de treballs, de difusió exterior, un sobre osteïtis de la clavícula (53), i un altre amb Pau Duran-Bellido sobre limfomes (54). Finalment cal esmentar que el seu coneixement de llengües l’ha dut a fer, en col·laboració, les traduccions espanyoles de l’atles de microscòpia electrònica de Foujita i cols. (55) i de l’atles de citodiagnòstic en ginecologia de Soost i Baur (56).

Anàlisi de l’obra

És evident que en tota obra extensa hi ha una certa dispersió. En part és per la pròpia modificació de les circumstancies de treball, o de l’interès pels temes. Però en la visió global hi ha una línia conductora. Crec que en aquest cas hi ha una línia de recerca principal, més fructífera, que es pot centrar en el llarg llistat de treballs al voltant de la triquinosi. Després l’estudi de les alteracions neuromusculars. També és important, tot i que la productivitat en el tema fou més escassa, l’esforç dedicat a l’estudi de la conjunció neuroendocrina de la hipòfisi. Això marca una etapa, la inicial de maduració i els anys de la dispersió geogràfica. Va fer una bona escola a Santiago i a Sevilla.

Després, en el període del retorn a Barcelona les circumstancies van per un altre camí. Hi ha molta més incidència dels aspectes de patologia, principalment en dos camps, el de l’assistència i el de la recerca. En l’assistència hi ha una bona polarització per la patologia mamària. En la recerca hi ha un creixement de la línia d’estudis sobre el fetge, en part clínics, i en part experimentals.

A l’últim temps hi trobem també algunes incursions en el camp de la història de la medicina, i ha participat en tres congressos d’història de la medicina catalana, entre ells el primer i l’últim, i entremig el de Manresa de 1990.

2. LA MODIFICACIÓ D’ESTRUCTURES I CREACIÓ DE GRUP

Aquesta és a la llarga, potser, la feina més important que ha fet. Ha estat en tres universitats i a totes ha intentat crear un grup. Aquesta dinàmica és important perquè vol dir que es donava compte de com anaven les coses. Es va trobar en un medi en que això no era el costum. El seu mestre, Sánchez-Lucas, anava pel seu compte. És veritat que deixava fer, que donava prou llibertat per treballar en el seu servei. No impulsava massa, però tampoc posava obstacles. Jo mateix en puc ser testimoni personal. Això a la facultat dels anys quaranta i cinquanta ja era molt. Molts professors volien controlar-ho i manar-ho tot; Sánchez-Lucas no es prenia la molèstia de fer-ho, potser perquè els seus interessos anaven per un altre camí. Però el fet és que la feina docent la feia bé. En aquest ambient Ribas va anar fent i adquirí una bona formació, en part principalment pel seu esforç, per les hores que es passava treballant al laboratori.

Com a adjunt ho era d’Histologia. L’anatomia patològica tenia un altre adjunt, el doctor Siper. En els meus anys d’estudiant Ribas feia bastantes classes, entre elles tota la part d’embriologia; Siper en feia poques, les poques absències del “xef”. Al començament, ja ho hem assenyalat, Ribas va treballar amb Diego Ferrer, i quan aquest anà a Cadis, seguí bastant sol.

Les tesis de doctorat

A Santiago de seguida va fer un grup i allà trobem el primer deixeble que assolí després un nivell alt, el doctor José María Rivera Pomar, que va guanyar anys més tard la càtedra de Bilbao, on fou degà de la facultat de medicina. Fou el director de la seva tesi, la primera que va dirigir, sobre el tema “Algunas variaciones estructurales de la sinapsis mioneural de la rata y sus alteraciones por lesiones experimentales del nervio motor”. Va ser presentada a la universitat de Santiago l’any 1965 i va guanyar el Premi Extraordinari de doctorat. No és mala cosa començar amb una tesi que guanya el premi extraordinari, però la línia va seguir i és dels pocs cassos de professor, director de tesi, en que les cinc primeres que ha dirigit, tenen el premi extraordinari (PE).

Això naturalment comporta les seves limitacions. Són tesis molt elaborades, d’alt nivell, forçosament lentes. El nombre no pot ser excessiu. Hem vist un llistat de 25 tesis amb 7 PE (57). Aquest és un fet poc freqüent. Com a dada puntual és una de les que assenyalen més el nivell d’un mestre. L’any 1969 la tesi de José María Cañas Rodríguez, sobre ultraestructura de l’epiteli endometrial presentada l’any anterior, va guanyar el mateix premi a la Universitat de Sevilla.

El 1970 passa el mateix a la Universitat Autònoma de Barcelona, amb la tesi de Pere Mestres i Ventura sobre l’hipotàlem i la seva activitat colinesteràsica. Tres tesis, totes amb PE, en tres universitats diferents. La quarta a Sevilla, de Ricardo Vaamonde Lemos, sobre triquines, segueix la mateixa via l’any 1971.

També el 1970, a la facultat de Farmàcia de Santiago i, una altra tesi, la d’Alfonso Domínguez, guanya el mateix premi. Aquesta fou codirigida amb el professor Rafael Cadórniga, amb el qual havia col·laborat en un parell de treballs.

Així doncs les cinc tesis que va dirigir en els anys que va estar com a catedràtic fora de Catalunya van tenir Premi Extraordinari i foren presentades en quatre facultats diferents, les de medicina de Santiago, Sevilla i Autònoma de Barcelona i la de Farmàcia de Santiago.

Quan ve a Barcelona les coses no són iguals. Aquí hi ha més enfocament hospitalari i una dinàmica bastant diferent, probablement molt més competitiva. El ritme en la presentació de tesis també és més alt. La d’Enric Cañadas, l’any 1972, també tindrà el PE. El seu tema eren les hepatitis víriques cròniques. Altres tesis són les de Josep Vila, sobre hemorràgies cerebrals del nadó, el 1971; la de Josep Antoni Bombí sobre ultraestructura del miocardi de l’embrió de pollastre, el 1973; la de Josep Esquerda sobre lesions musculars, el 1974; la d’Antoni Gàrfia, sobre el sinus carotidi, el 1975. Els temes han anat variant i alguns queden ja ben lluny de la dedicació inicial del director. Sovint han estat condicionades per l’activitat pràctica assistencial del doctorand, o per necessitats hospitalàries. També cal dir que algunes tesis han estat portades més directament per altres membres del grup, col·laboradors seus. Durant molts anys l’organització administrativa ha fet que el catedràtic estès pràcticament al davant de moltes activitats de la càtedra, el que tradueix la dinàmica d’un grup.

Sense fer-ne una anàlisi detallada voldria esmentar encara tres punts: la primera tesi en català, dins de les dirigides pel doctor Ribas, fou la d’ Antoni Rives i Ferriol l’any 1979, en el camp de la toxicologia experimental i les seves lesions. Un altre punt és la importància, ja esmentada, del tema de l’estudi experimental del fetge. Un tercer és la diversificació de llicenciatures, que en l’últim temps van portar a llegir cinc tesis a les dues facultats de Biologia de Barcelona (UB i UAB), per tant, com veurem, en la línia de la Biologia Cel·lular.

L’estructura de la càtedra

Quan va guanyar la càtedra aquesta era d’Histologia i Anatomia Patològica. Eren dues matèries que estaven en cursos diferents però tenien un sol catedràtic. A Barcelona ja hi havia dos adjunts. Només a Madrid les càtedres es desdoblaren relativament aviat, però, bastant per interessos personals, el que en aquest cas no fou pas negatiu.

En arribar Sánchez-Lucas a Barcelona tenia com a adjunt d’Anatomia Patològica Salvador Siper, que el va sobreviure. A Histologia hi havia Diego Ferrer, que el 1948 guanya la càtedra de Cadis. Després Diego Ribas fins el 1960, que també marxa per ascens a catedràtic, i van seguir August Moragas Redecilla, avui catedràtic de la Universitat Autònoma a l’Hospital de la Vall d’Hebron, i Antoni Palacin Forgue.

Quan va arribar Ribas, el 1971, la situació era conceptualment la mateixa. Sánchez-Lucas no havia fet avançar el ritme històric. En vint-i-set anys de catedràtic, del 1942 al 1969, ho va deixar com ho havia trobat.

Ribas va donar un ritme diferent. Ha estat com a catedràtic a Barcelona setze anys, del 1971 al 1987. N’hi tocaren cinc més que una disposició equivocada, que ja ha estat derogada, els hi va prendre. On hi havia una càtedra n’ha deixat tres, totes elles ben cobertes. Primer l’any 1980 va desdoblar l’Anatomia Patològica. Ell es va quedar la Histologia, i per l’altra càtedra, amb el seu servei de l’Hospital Clínic, va venir el doctor Antoni Cardesa, que aleshores estava a Valladolid. Jo aleshores era degà i recordo bé la visita que em va fer per presentar-me’l quan encara no havia fet el concurs. En tot cas va ser una decisió seva d’adaptar la situació a unes necessitats que eren reals i ell les veia prou bé.

El segon desdoblament va venir alguns anys més tard. El professor d’Histologia tenia encara al seu càrrec dues assignatures: la Histologia clàssica, a segon curs, i una Biologia Cel·lular a primer curs. Es va dotar una segona càtedra, que va guanyar el doctor Josep Marsal i Tebé, l’any 1986. I ben aviat, el 1988, el doctor Jordi Domingo i Feliubadaló el va succeir a la càtedra. Era la mateixa de la que el primer titular fou Santiago Ramon y Cajal l’any 1887.

Aquesta ha estat una política clara, la d’adequar les estructures a les necessitats de la docència i la recerca, amb independència de les preferències personals. En aquest sentit Ribas ha donat lliçons que no a tothom li agrada de seguir. Encara hi ha molta gent que li agrada estar sol com a catedràtic.

La formació de grup, vista aquesta vegada des del punt de vista de l’accés a una càtedra d’universitat, ha estat de fet més amplia. No tothom ha estat vinculat amb el mateix grau d’activitat, ni amb la mateixa intensitat, ni amb el temps de treball.

Entre les qui han fet la tesi doctoral amb el doctor Ribas, set han guanyat una càtedra d’universitat i la majoria han ocupat també llocs de responsabilitat en la direcció universitària. Seguint un ordre cronològic són els següents:

José Maria Rivera i Pomar és el seu primer deixeble. Va anar amb ell des de Santiago a Sevilla i el 1971 va guanyar la càtedra d’Histologia i Anatomia Patològica de Bilbao, on ha estat degà i encara segueix. Té una obra important en el camp de la citologia. Ricardo Vaamonde Lemos és catedràtic de la universitat de Còrdova. Pere Mestres i Ventura va anar a la universitat alemanya on ha estat Privat Dozent, a Bochum, i professor ordinari i degà a la universitat del Saar; també ha estat president de la Societat Alemanya de Microscòpia Electrònica. Entre els doctorands de Barcelona Jordi Domingo, que el succeí en la càtedra, és president de la Divisió de Ciències de la Salut, per dos períodes. Josep Tomàs és catedràtic de la facultat de medicina de Reus, on ha estat degà; Josep Esquerda ho és de la de Lleida i Caries Solsona ho és de Barcelona, al campus de Bellvitge.

Treballant en el seu servei en el seu temps de Santiago va impulsar a Ramon Varela Nuñez, el qual fou catedràtic de Cadis el 1963 i el substituí a Santiago, on fou degà un llarg temps. En el temps de Sevilla va treballar amb ell Amador Jover Moyano, després catedràtic de Veterinària el 1970 i rector de la universitat de Còrdova. En el grup de Barcelona cal esmentar Olga Ferrer i Roca, catedràtica de la universitat de La Laguna i Jordi Marsal i Tebé, que ho és de Barcelona.

Una altra de les seves activitats ha estat la de posar en funcionament serveis que si bé existien no tenien gaire activitat, si més no en alguns aspectes. Així ho va fer a Santiago, a Sevilla, posant en funcionament el laboratori de microscòpia electrònica i també a Barcelona, on no n’hi havia. Durant algun temps, a partir de 1966, fou membre de la “Comisión Nacional” d’Ajut a la Recerca que, pel que fa a la medicina, era molt restringida.

Agraïments

Aquesta nota biogràfica està extreta de la conferència dictada pel Dr. Jacint Corbella en l’acte celebrat a l’Ajuntament de Manresa, en motiu de la jubilació del Dr. Ribas Mujal, el 16 de juny de 1995.

– – –

Notes

(1) Ferrer, D; Ribas, D: “Modificaciones en el tiroides provocadas por el tiuracilo Estudio experimental. (Nota previa)”. Acta Médica Hispánica, 1944, 2, (16), 1-7. Hem de dir que sovint consultem no directament la revista sinó una separata, que a vegades solia tenir una numeració pròpia independent. Aquest fet podria explicar alguna discordança en la numeració de les cites.
(2) Ferrer, D; Ribas, D: “Las alteraciones de la placa motriz en la lepra”. Acta Médica Hispánica, 1946 (33), 461-465. Publicat també a Trabajos del Instituto Nacional de Ciencias Médicas, 1947, 10, 133-137.
(3) Ferrer, D; Ribas, D: “Posible existencia de un corpúsculo accesorio o satélite en los corpúsculos de Wagner-Meissner (nota previa)”. Trab. lnst: Nac. Ciencias Médicas, 1949, 12, 93-97. v.t. Acta Med. Hispánica, 1948, 6, p. 53.
(4) Ferrer, D; Ribas, D: “Comentarios acerca de un caso de verruga dolorosa” Acta Médica Hispánica, 1950, (67-68), 245-254. Publicat també a Actas Dermosifiliográficas, 1951, pp. 578-588.
(5) Ribas Mujal, Diego: “Morfogénesis de las lesiones musculares en la triquinosis experimental”. Tesis doctoral dirigida por el Prof. Julio G. Sánchez-Lucas. Leída en la Facultad de Medicina de Madrid en mayo de 1950. Calificada de Sobresaliente.
(6) Ribas, D: “Triquinosis”, in Sala Ginabreda, J (dir): “Tratado de las enfermedades infec­ciosas en la infancia”. Barcelona (Edit. Científico Médica) 1955, 2 vols. pp. 1273-1289.
(7) Ribas, D: “Trichinosis” in Marcial-Rojas, Raúl A. (edit): “Pathology of Protozoal and Hel­minthic Diseases with clinical correlation” Baltimore (Williams & Wilkins) 1971, 677-710.
(8) Ribas, D: “Evolución de las lesiones nerviosas periféricas en la triquinosis”. Trab. lnst. Cajal lnvest. Biológicas. 1952, 44, 31-61.
(9) Ribas, O: “Consideraciones acerca de la morfología de las alteraciones musculares en la triquinosis”. Archiv. Seminario Cienc. Veterinarias. Anal. Col. Of. Veterinarios Prov. Barcelona, 1957, 5 (11 ), 359-370.
(10) Ribas, O: “Modificaciones estructurales del aparato subneural observadas en las ter­minaciones nerviosas motrices de ratas parasitadas por Trichinella spiralis”. Trab. lnst. Cajal lnvestig. Cient. 1959, 51, 89-115.
(11) Ribas Mujal, D; Rivera Pomar, J: “Alteraciones mitocondriales en las fibras musculares parasitadas por Trichinella spiralis”. Rev. Fac. Med. Sevilla, 1970.
(12) Ribas-Mujal, D; Rivera-Pomar, J.M:: “Biological significance of the early structural alte­rations in skeletal muscle fibers infected by Trichinella spiralis”. Virchows Archiv/ Abt. A Path. Anat. 1968, 345, 154-168.
(13) Barraquer Ferré, L; Barraquer Bordas, L; Ribas Mujal, D; Vidal Ribas, R; Vila Badó, J; : “Síndrome distal tetraparético con fenómenos paramiotónicos en extremidades superiores en una triquinosis antigua”. Acta Neurol. Latino-Americana. 1956, 3, 232-244.
(14) Guerrero-Aballa, J.J; Ribas-Mujal, D: “Sobre Triquinosis: acción experimental de la progesterona a grandes dosis sobre la densidad quística muscular (nota previa)”. Rev. Med. Galicia, 1964, 2, 167-173.
(15) Rivera-Pomar, J.M; Ribas-Mujal, D:”Observación de una larva emigrante de Trichinella spiralis en la luz de un capilar hemático”. Rev. lber. Parasitol. 1967, 27, 39-43.
(16) Ribas, D: “Sobre las relaciones existentes entre la vascularización y la inervación en el músculo esquelético” Trab. Instituto Cajal lnvest. Biol. 1950, 42, 103-117.
(17) Sales Vázquez, R; Ribas Mujal, D: “Contribución a la clínica y a la histopatología neu­romuscular de las miotonías” Medicina Clínica, 1954, 22 (4), 227-237.
(18) Ribas-Mujal, D; Rivera-Pomar, J.M: “Sobre la morfología del aparato subneural de Couteaux en las fibras musculares esqueléticas parasitadas por Sarcocystis muris” Rev. Med. Galicia, 1964, 2, 641-652.
(19) Ribas Mujal, Diego: “Consideraciones sobre la histopatología de la distrofia muscular progresiva (enfermedad de Erb)” Trabajo presentado para la oposición a las cátedras de Histología y Embriología General y Anatomía Patológica de las universidades de Salamanca, Santiago y Granada. Febrero de 1958. (inèdit)
(20) Xilanova, X; Romaguera, C; Ribas, D: “Dermatomiositis con poiquilodermia”. Act. Derm. Sifiliogr. 1949, 370-371.
(21) Ribas Mujal, D: “Anatomía patológica de las enfermedades del sistema extrapiramidal” in Jiménez Castellanos, J.J (edit): “Enfermedades del sistema extrapiramidal” Sevilla, 1969.
(22) Ribas Mujal, D: “Cáncer de Mama. Anatomía Patológica” in Tribuna Médica, 1969, 6 (núm. 284, 18-6-1969), pp. 9-10.
(23) Ribas Mujal, D: “Anatomía Patológica del cáncer de Mama”. Rev. Cirugía Española, 1970, 24 (1), 7-20.
(24) Ribas, D: “Anatomía patológica de los tumores benignos mamarios” Progresos de Obstetricia y Ginecología, 1975, 18 (1), p. 27-30.
(25) Baldrich, C; Baldrich, F; Ribas, D: “Conocimiento anatomofuncional de la glándula mamaria a principios del siglo XIX, según una comunicación a las Juntas del Real Colegio de Cirugía de Barcelona (1806)”, in 2ª Reun. Cientif. Asoc. Esp. Senología y Patol. Mamar. 1982, abstr.
(26) Ribas, D; Sentís, J; Baldrich, C; Gasol, A: “Estudio estadístico de las neoplasias mamarias femeninas de la cátedra de Anatomía Patológica de Barcelona (período 1943-1970)”. in 2ª Reun. Cientif. Asoc. Esp. Senología y Patol. Mamar. 1982, abstr.
(27) Palacín, A; Ribas, D; Cardesa, A: “Codificación de datos en senología. Protocolo d’ana­tomía patológica”. in 111 Reun. Nac. Asoc. Esp. Senología y Patol. Mamaria, 1983, abstr.
(28) Solsona, F; Ribas, D; Fuster, E et al.: “Cartilla de recogida de datos (o historia codifica­da) en senología”. in 111 Reun. Nac. Asoc. Esp. Senología y Patol. Mamaria, 1983, abstr.
(29) Ribas Deix, J; Palacín Forgue, A; Ribas Mujal, D: “Aplicación de la informática a la recopilación y tratamiento estadístico de datos morfológicos en el cáncer de mama” 111 Reunión Nac. Asoc. Esp. Senología y Patol. Mamaria, 1983. abstr.
(30) in Fernández-Cid, A. (dir.): “Patología mamaria” Barcelona (Salvat) 1986, consta de manera genèrica com a coautor, i en col·laboració amb altres coautors, de manera específica, en els capítols següents:
(31) Ribas, D: “Embriología de la mama” pp. 3-7.
(32) Piera, J; Ribas, D; Doménech, A: “Ginecomastia” pp. 186-191.
(33) Ribas, D; Dexeus, JM; Doménech, A; Carreras, JM; Siete, A; Piera, J; Fernández-Cid, A: “Displasias mamarias” pp. 211-246.
(34) Piera, J; Doménech, A; Ribas, D; Fernández-Cid, A: “Procesos seudotumorales de la mama” pp. 247-254.
(35) Ribas, D; Doménech, A; Piera, J; Carrera, JM; Siete, A; Fernández-Cid, A: “Tumores benignos de la mama” pp. 255-290.
(36) Ribas, D: “Clasificación y diagnóstico ariatomopatológico del cáncer de mama” pp. 341-357.
(37) Torre, L; Ribas, D: Fernández-Cid, A; Doménech, A; Siete, A; Modolell, A: “Carcinoma inflamatorio de la mama” pp. 507-511.
(38) Ribas, D; Torre, L; Fernández-Cid, A: “Multifocalidad tumoral de la mama y metásta­sis” pp. 513-521.
(39) Piera, J; Ribas, D; Doménech, A: “Cáncer de mama en el hombre” pp. 523-525.
(40) Fernandez-Conde, M; Mas Zammit, E; Baldrich Rodríguez, M.C; Ribas Mujal, D: “Litiasis en la cavidad uterina. Estudio de un caso en mujer añosa”. Progr. Obstetr. Ginecol. 1983, 26 (2), 67-74.
(41) Pinós, T.A; Ribas, D: “El lobulillo hepático o hepatón” in Pinós, T.A; Ramentol, J; Fusté, M: “Hepatitis tóxica y cirrosis” Barcelona, 1948 pp. 13-40.
(42) Ribas Mujal, D: “Microscopía electrónica del hígado” Anal. Med. Sevilla, 1965, 4 (6), 423-428.
(43) Camprodón, R; Guerrero, JA; Salvá, JA; Jornet, J; Mendoza, C; Piñeiro, H; Segura, J; Esquerda, JE; Ribas, D: “La hipotermia como preservación única del hígado de cerdo en el transplante hepático”. V Congr. Mund. Gastroenterología. México, 1979. Abstr. p. 646.
(44) Bombí, J.A; Ribas-Mujal, D; Trueta, J: “An electron microscopic study of the origin of osteoblasts in implants of demineralized bone matrix”. Clínica Orthop. and Relat. Res. 1978, 130, 273-283.
(45) Ribas-Mujal, D: “Contribución al estudio de la inervación hipofisaria en el buey” Zeitsch. f. Zellforschung, 1958, 48, 356-380.
(46) Ribas, D: “Embriogénesis de las malformaciones congénitas” Anal. Med. 1964, supl. 3 (1), 39-60.
(47) Peña Guitián, J; Ribas, D: “Un caso de hermafroditismo verdadero unilateral con cariotipo XX”. Rev. Esp. Pediatr. 1964, 20, 325-342.
(48) Vila Jato, J, L; Ribas, Mujal D; Cadórniga Carro, R: “Estudio farmacodinámico del complejo de asociación clorhidrato de procaín-lauril sulfato sódico”. Conven. Bienal lndustr. Farmaceútica Esp. 1963, Actas, p. 621-632.
(49) Ribas Mujal, D; Vila, JL; Cadórniga, R: “Asociación hidrosoluble Clorhidrato de Procaína – Laurilsulfato de Trietanolamina. 11 – Estudio farmacodinámico e histoto­xicológico”. Boll. Soc. ltal. Farmacia Ospedaliera, 1965, 11 (3), 145-157.
(50) Ribas, O; Corbella, J: “Alguns detalls sobre el projecte de construcció de !’Hospital Clínic de Barcelona” Act. 1 Congr. lnt. Hist. Med. Catal. Barcelona, 1970, IV, 242-247.
(51) Bové, A; Ribas, D; Ruano, D: “La influencia helénica en el lenguaje médico”. Med. Clínica, 1984, 83, 209-213.
(52) Ribas, J; Ribas, D; Corbella, J: “Contribució al coneixement de la mortalitat médico legal a Manresa (1847-1854)”. Gimbernat, 1994, 21, 224-227; v.t. Guerrero Sala, L; Ribas Mujal, D: “Troballa paleo-patológica a la Seu de Manresa” Gimbernat, 1990, 13, 89-97.
(53) Duro, JC; Estrada, P; Ribas, D; Bartrons, S; Rotés Querol, J: “Condensing osteítis of the clavicle” Arthritis and Rheumatism, 1981, 24, 1454-1455.
(54) Ribas-Mujal, D; Duran-Bellido, P: “Lymphadenopaties and Phenitoin”. The Lancet, 1977, 25.
(55) Fujita, T; Tokumada, J; lnoue, H: “Atlas of scanning electro microscopy in medicine”. Amsterdam (Elsevier) 1971. La traducció espanyola, en col. amb Joan Ribas i Deix, fou publicada per Espaxs, Barcelona, 1973.
(56) Soost, H.J; Baur, S: “Gynaekologische Zytodiagnostik. Lehrbuch und Atlas”. 1980. trd. esp. amb col. amb M.C. Baldrich, publicada per Toray, Barcelona, 1983.
(57) La relació completa de tesis doctorals que ha dirigit és:

* 1. Rivera Pomar, José M: “Algunas variaciones estructurales de la sinapsis mioneural de la rata y sus alteraciones por lesiones experimentales del nervio motor”. Santiago, 1965 (PE)
* 2. Cañas Rodríguez, José M: “Ultraestructura del epitelio glandular en el endometrio humano normal durante el ciclo menstrual”. Sevilla, 1968 (PE)
* 3. Mestres Ventura, Pere: “Estudio histoquímico de la actividad colinesterásica en el hipotálamo”. Univ. Auton. Barcelona, 1970 (PE)
* 4. Domínguez-Gil Hurle, Alfonso: “Determinación de la capacidad antihidrolizante de polioles incorporados a soluciones acuosas de clorhidrato de procaína. Estudio farmacotécnico e histotoxicológico”. Santiago de Compostela. 1970. (Fac. Farmacia) (PE) Codirigida amb el professor Rafael Cadórniga.
* 5. Vaamonde Lemos, Ricardo: “Hallazgos ultraestructurales en las fibras estriadas normales y parasitadas por ‘Trichinella spiralis’ en animales con y sin tratamiento con algunos antihelmínticos”. Sevilla, 1971 (PE)
* 6. Vila i Torres, Josep: “Morfología de las hemorragias cerebrales en el recién nacido” Universitat de Barcelona (UB) 1971.
* 7. Cañadas i Saura, Enric: “Hepatitis víricas crónicas. Concepto y clasificación morfológica” UB, 1972 (PE)
* 8. Bombí i Latorre, Josep A: “Estudio ultraestructural de la citodiferenciación del miocardio de embrión de pollo ‘in vivo’ e ‘in vitro”‘. UB, 1973.
* 9. Esquerda i Colell, Josep E. “Estudio ultraestructural e histoquímico de las miopatías” UB, 1974.
* 10. Garfia González, Antonio: “Morfología de la inervación sensitiva y de la microcirculación del seno carotídeo” UB, 1975.
* 11. Benasco i Naval, Carme: “Metaplasia enteroide gástrica: incidencia y relación con el cáncer gástrico precoz” UB, 1977.
* 12. Tomás i Ferré, Josep M: “Sinaptogénesis neuromuscular: correlación morfofuncional” UB, 1977.
* 13. Cugat i Bertomeu, Ramon: “Contribución al estudio biomecánico de las articulaciones coxofemoral y fémorotibial conjuntas” UB, 1978.
* 14. Ferrer i Abizanda, lsidre: “Contribución a la morfogénesis postnatal del còrtex sensimotor y nervio óptico” UB, 1978.
* 15. Vilaret i Marés, Francesc: “Estudio de la vascularización del tendón supraespinoso. Su relación con las rupturas degenerativas” UB, 1978.
* 16. Cusí i Sánchez, Maria Victòria: “Gastritis crónica en la infancia. Histopatología” UB, 1978.
* 17. Rives i Ferriol, Antoni: “Estudi experimental de l’administració crònica de TRG a rates” UB, 1979.
* 18. Bruguera i Cortada, Miquel: “ldentificació del virus de l’hepatitis B en el teixit hepàtic” UB, 1979.
* 19. Fernández-Cid i Fenollera, Alfons: “Valor del diagnóstico multidisciplinario en patología mamaria” Santiago de Compostel·la, 1982.
* 20. Solsona i Sancho, Caries: “Estudi morfologic i funcional d’una sinapsi col-linérgica” UB (Fac. Biología), 1982
* 21. Domingo i Feliubadaló, Jordi: “Reproducción y diferenciación ultraestructural del hepatocito de pollo durante el desarrollo” UB, 1982 (PE)
* 22. Bachs i Valldeneu, Oriol: “Canvis a la membrana plasmatica de l’hepatócit durant la fase pre-replicativa de la regeneració hepatica” UB (Fac. Biología), 1983
* 23. Enrich i Bastús, Caries: “Estudio de la membrana plasmática de la región sinusoidal del hepatocito durante la regeneración” UB (Fac. Biología), 1983
* 24. Soriano i Marín, Montserrat: “Inducción de la proliferación celular hepática en la rata mediante la infusión endovenosa de una solución de triyodotirosina, aminoácidos, glucagón y heparina” UAB (Fac. Biología), 1983.
* 25. Serratosa i Serda, Joan: “Caracterización estructural y ultraestructural de la regeneración hepática en la rata. Estudio morfométrico” UB (Fac. Biología), 1985.

Galería d'imatges