D'aquestes passions i del recorregut vital de Puig Muset ens en parla el seu fill, Pere Puig Parellada, que va tenir l'amabilitat de fer-ho en les següents línies, acabades d'escriure el novembre del 2011, en el centenari del seu naixement.

Va cursar l'ensenyament primari a la pròpia vila de Molins de Rei, al Col·legi de Sant Miquel, i el secundari a Barcelona al Col·legi Ibèric. Els estudis universitaris va fer-los a la Facultat de Farmàcia de Barcelona, tot i que la carrera -per raons polítiques pròpies de aquells temps-, la va acabar a la Facultat de Farmàcia de Granada el 1935. Un cop acabada la carrera va decidir començar a estudiar «seriosament»; el professor Francisco García Valdecasas ho diu de forma molt elegant al referir-se a la seva etapa d'estudiant: «passava més temps en el pati de lletres que en el de ciències». Aquesta etapa d'intensa formació va iniciar-la a la Farmàcia de l'Hospital Clínic, on el doctor Jesús Isamat l'ensinistrà en les tècniques dels anàlisis clínics. També freqüentà el laboratori d' Anàlisis del servei del professor Ferrer Solervicents i, a les tardes, el Laboratori Municipal, on assistia a un curset de Bacteriologia i Serologia del seu director, Pere González Juan amb un llarg període posterior de pràctiques. Allí, entre cobais i conills, va començar a sentir l'interès i el plaer de la investigació biològica. També en aquest 1935, just acabada la carrera, va prendre possessió d'una plaça de Farmacèutic Titular municipal per a l'Ajuntament de Molins de Rei, situació que es va prolongar fins 1972. El 1944 va ser anomenat Ajudant Tècnic de la Secció de Farmacologia de Barcelona depenent del Consell Superior d'Investigacions Científiques amb una gratificació anual de 500 pessetes.

La vitamina E

Del seu interès per la recerca en queda constància en aquest relat sobre els inicis d'una de les seves investigacions: «Per fi va presentar-se una ocasió per posar en dansa els desitjos d'investigar. A Molins de Rei s'havia passat autèntica fam durant la guerra i algunes famílies que durant mesos havien tingut com a únic aliment una ració de guixes, presentaren trastorns de paràlisi de les extremitats, que els doctors Emili Ley i Carles Olivera de la Riva diagnosticaren d'epidèmia de latirisme (causada per l'excessiu consum de guixes). En contacte amb els esmentats doctors, vaig iniciar un estudi per tal de determinar si la manca de vitamina E podia tenir importància en les causes responsables d'aquella afecció. A tal fi, vaig extreure la fracció lipídica (greix) de les guixes i per comparar la seva riquesa en vitamina E, vaig extreure igualment l'oli del blat de contingut elevat i conegut en tocoferol (un dels compostos que constitueixen la vitamina E). El resultat fou negatiu, el latirisme no era una avitaminosis E (és a dir, la causa no era la manca de vitamina E). Però sobre la taula de treball quedà, entre d'altres, oli de germen de blat. I en una oportuna visita, l'estimat familiar doctor Pere Puig i Roig va fer-me notar que aquest producte en molts països s'utilitzava com a medicament: Vitamina E natural, en ple ús en el tractament de les esterilitats i altres processos patògens. Per altra banda, en aquelles dates, a l'Estat espanyol no existia cap preparat de vitamina E. El camí estava, doncs, en llum verd. A fer una especialitat farmacèutica, s'ha dit».

I així inicià una llarga etapa -tota una vida- dedicada a fer créixer el Laboratori PEVYA, que es fundà el 1944 com laboratori annex a Farmàcia. Tres anys després es comprà un terreny de tres mil metres quadrats al carrer Verdaguer, al número 161, de Molins de Rei, on s'edificaren diverses naus industrials. L'any següent, el 1948, es traslladà tot el laboratori a les noves instal·lacions. Degut a l'expropiació del terreny per tal de construir una autopista, l'any 1969 el laboratori es traslladà a unes noves installacions (4.010 m2 de superfície edificada en un terreny de 4.038 m2 ) en el carrer Santiago Ramon y Cajal, número 6, de Molins de Rei.

En relació el nom del laboratori cal dir que va ser registrat el 7 d'octubre del 1944. L'abreviació PEVYA fa referència a Productos Extractivos de Vegetales Y Animales. A l'inici, els productes procedents de vegetals van ser la vitamina E, la vitamina P i, anys més tard, els d'animals van estar lligats a l'obtenció d'enzims de pàncrees i de fetge. Segons paraules de Puig Muset «jo estic enamorat d'aquest nom, ja que no m'agraden els noms personals en una empresa».

Durant els primers anys del laboratori, es va establir una estreta i fructífera col·laboració amb la Càtedra de Farmacologia que dirigia el professor Francisco García Valdecasas. Puig Muset va ser un dels seus primers collaboradors. Fins i tot després de la creació d'un departament de recerca en el propi laboratori, el contacte i la relació tant amb el doctor Valdecasas com amb els seus deixebles, tots ells persones de gran vàlua acadèmica i científica com els doctors Josep Maria Massons, Josep Antoni Salvà, Eduard Cuenca, Francesc Jané, Xavier Forn, entre d'altres, es va mantindre durant tota la vida.

El camí de la recerca
El doctor Valdecasas en la sessió publica extraordinària in memoriam, organitzada per la Reial Acadèmia de Farmàcia i la Societat Catalana de Farmacologia el 1983, resumeix en quatre les línies de recerca fonamentals del doctor Puig Muset: 1) L' acció biològica dels radicals oxigen i la importància de les substàncies «antioxigen» (actuals antioxidants); 2) l'estudi de les possibles accions farmacològiques produïdes pels enzims; 3) accions de l'àcid glutàmic i els seus derivats en les insuficiències hepàtiques; i 4) obtenció de nous productes químics actius biològicament.

En relació al primer punt cal dir que va ser el tema que mes el va apassionar i al que va ser fidel al llarg de la seva trajectòria. Va publicar-ne tres llibres, el primer fou Introducción al estudio de la Vitamina E (1945), el segon Los hidro-metabolitos y las enfermedades de la civilización (1954) i el tercer Oxigeno-s (1976).

Quant a les accions farmacològiques dels enzims, el primer enzim que varen purificar va ser la catalasa del fetge i que van denominar hepatocatalasa, una forma clara de definir el enzim. També varen aïllar la lipoxidasa. En el primer enzim es demostrà la seva falta de toxicitat en animals així com la seva limitada acció anafilàctica per via subcutània, el que va permetre alguns assaigs clínics que varen portar a interessants  aplicacions clíniques en el tractament de la gota i altres malalties degeneratives. Per altra banda, la lipoxidasa de la soja va mostrar una acció tòxica similar a la que produeixen les radiacions ionitzants en animals de laboratori.

També es va purificar els enzims pancreàtics tripsina i α-quimotripsina. Els estudis farmacològics varen demostrar la innocuïtat quasi absoluta de la α-quimotripsina fins i tot per via intravenosa; en canvi la tripsina presentava una elevada toxicitat donant lloc a trombosis generalitzades en animals de laboratori, produint la mort en pocs minuts. La innocuïtat de la α-quimotripsina va permetre el seu ús terapèutic en afeccions que donessin lloc a fibrosis i adherències.

Una de les aplicacions més brillants de la α-quimotripsina va ser en el tractament quirúrgic de les cataractes (1957). Aquest va ser un treball del doctor Joaquim Barraquer en col·laboració amb el laboratori. Varen demostrar que l'aplicació de l'enzim en la cambra anterior de l'ull produïa una destrucció selectiva de les fibres de la zònula, que és el lligament suspensor del cristallí, i per tant el cristallí quedava flotant en l'humor aquós, permetent poder operar de cataractes a qualsevol edat sense haber d'esperar a la seva maduresa. Aquesta tècnica que tingué difusió internacional es va denominar zonolulisis enzimàtica.En relació amb la tercera línia d'investigació, els derivats de l'àcid glutàmic en les insuficiències hepàtiques, es pretenia demostrar la possible acció protectora de l'àcid glutàmic, component del glutatió, un potent antioxidant, en front de la toxicitat hepàtica de l'alcohol i el cloroform.

En aquests estudis es va comprovar que l'àcid glutàmic era mal tolerat per via endovenosa de forma que el feia inadequat si algun dia es volia emprar en clínica. Per això es va sintetitzar l'èster γ etílic de l'àcid glutàmic (1954) que era més ben tolerat i més efectiu que l'àcid glutàmic. Fruit d'aquests estudis experimentals en va sorgir el 1957 l'especialitat Argi-Glutamil indicada en les alteracions degudes a un dismetabolisme de l'ió amoni que es fa present en el coma i precoma hepàtic, després d'un tractament d'anastomosis porto-cavas, en la hiperamoniemias, per insuficiència hepàtica… La fórmula del producte era: L-arginina, èster γ etílic de l'àcid glutàmic i l'àcid L-carbamil glutàmic.

El 1972 uns investigadors americans varen publicar un treball en el que demostraven que l'associació àcid L-carbamil glutàmic i L-arginina protegia de la intoxicació per ió amoni. Els resultats d'aquest autors varen donar ple suport als resultats de Puig Muset i per tant un clar reconeixement a la bondat dels seus treballs experimentals i clínics.

En l'apartat dels fàrmacs de síntesis cal fer esment de la síntesis de la hidrazida de l'àcid cianacetic (1952), un potent antituberculós, similar  a la isoniazida encara que amb una menor toxicitat. A tall d'anècdota aquesta especialitat farmacèutica comercialitzada com Armazal es va prescriure al jugador estrella del Barça d'aquella època, Ladislao Kubala. Desprès d'uns mesos de tractament i un cop donat d'alta va reaparèixer al camp de les Corts. Tota la família Puig Muset varen assistir al partit per seguir les evolucions del jugador i atents per veure si demanava el canvi. Res d'això va passar, va aguantar els noranta minuts reglamentaris en perfecte estat de salut. Varen tornar a casa amb la satisfacció de l'eficàcia del tractament.

Més recentment, durant els anys setanta, es va interessar fortament per l'imidazol, una molècula que forma part de la estructura de la histamina (mediador químic de les reaccions alèrgiques) i que es troba en el centre actiu de molts enzims. Amb aquesta substància es va dur a terme un estudi força exhaustiu publicat en un llibre que recollia els resultats obtinguts i que lògicament es va titular Imidazol. Un dels resultats mes interessants,  potser per inesperat, va ser la capacitat antiagregant plaquetària (per evitar trombosi o coàguls, per exemple) d'aquesta substància, activitat que s'assolia a concentracions molt baixes, molt inferiors a les necessàries per assolir altres efectes, com per exemple activitat analgèsica,  antiinflamatòria, etcètera. La interpretació d'aquests resultats no era fàcil en aquells moments ja que es vinculava a la formació del monofosfat cíclic d'adenosina o AMP-c. El 1977, el doctor Moncada va assajar l'imidazol com a possible inhibidor de l'enzim tromboxà sintasa (que pot induir a la trombosi) i els resultats foren contundents: n'era un potent inhibidor. Aquest resultat va permetre una interpretació força suggeridora dels resultats obtinguts per Puig Muset així com la seva difusió.

Feina acadèmica

Referim-nos de nou a les paraules del professor Valdecasas que abans hem citat: «El caràcter de Puig Muset no era procliu a figurar vanitosament. Preferia el mèrit ben fonamentat a ostentar càrrecs o títols». Certament, no va tenir molts càrrecs o títols, i alguns que se li van oferir no els va acceptar. Tot i això, va ser fundador i primer president de la Societat Catalana de Farmacologia. Va romandre en el càrrec durant dos mandats (1958-1963) a raó de l'empresonament del secretari de la societat, el doctor Jordi Pujol i Soley, ja que sense la seva presència es va trobar incorrecte i inoportú renovar la junta.

El 1965 va ingressar a la Reial Acadèmia de Farmàcia de Barcelona. El discurs d'ingrés portava per títol «Los procesos de peroxidación en fisiopatología y su interés farmacológico», és a dir, va parlar del seu tema.

Ja en els últims anys de la seva vida va ser elegit per unanimitat per ocupar un seient a la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona. Lamentablement, no es va veure en cor d'acceptar i va refusar el pronunciament del protocol· lari discurs per poder ser investit solemnement. Aquesta dolorosa decisió estava lligada al seu delicat estat de salut. També val la pena destacar que en la reactivació de la Societat Catalana de Biologia, filial de l'Institut d'Estudis Catalans, va ser nomenat memebre del nou consell directiu. D'altra banda, a part d'aquesta dedicació a la ciència i la recerca, també va invertir moltes hores en l'activitat comercial i industrial. Tot i que no eren aspectes del seu grat, també és cert que calia dedicar-hi hores ja que d'aquestes activitats depenia la continuació de l'empresa. Una de les activitats que li agradava realitzar era la preparació dels fulletons informatius de les noves especialitats. Eren uns fulletons amb amplia informació científica i extensa bibliografia que permetien al metge disposar d'una informació molt completa del tema tant a nivell farmacològic com clínic.

El laboratori tenia com a principi oferir sempre especialitats originals, per això era molt important donar aquesta informació. Calia comunicar bé les característiques del producte amb una certa profunditat ja que no existien referències prèvies. El 1974 es va vendre el Laboratori PEVYA a l'empresa farmacèutica belga UCB. Després de la venda del laboratori, Puig Muset va seguir interessat en temes de recerca, a vegades sobre temes que l'havien captivat per raons personals o socials. Un d'aquests temes va ser la sal i la raó d'apropar-s'hi els consells del seu cardiòleg que li recomanaven reduir-ne la ingesta. El tema li va resultar prou suggeridor com per fer una cerca bibliogràfica amplia de la que en va sortir un llibre publicat el 1981 amb el títol La sal. Un absurdo desbarajuste. El títol ja és prou explícit.

El 1981 es va publicar un treball que definia un nou síndrome, el de l'oli adulterat, que donaria lloc a 350 morts i afectaria unes 20.000 persones a l'Estat espanyol. Donada la importància del tema, Puig Muset va considerar adient i fins i tot ètic expressar el seu punt de vista sobre el tema. Per fer-ho va preparar una monografia (1982) que plantejava la possible importància dels radicals lliures d'oxigen i dels metabòlits de  l'àcid araquidònic tant com a generadors de radicals lliures com per les seves accions fisiològiques. Aquesta monografia es va enviar a totes les persones que estaven implicades en el tema, tant en el àmbit polític com clínic, amb la intenció d'aportar una possible nova via de abordatge del tema, degudament raonada i amb el suport bibliogràfic adient. La resposta a aquests enviaments va ser nul·la o com a molt una carta d'agraïment o justificant de recepció. Ningú va considerar que el tema fos rellevant, o com a mínim els investigadors espanyols, ja que alguns estrangers pensaven el contrari.

En aquest sentit, i a tall d'exemple, cal fer esment que en el llibre Free Radicals in Biology and Medicine, de Barry Halliwell i John Gutteritge, hi ha unes ratlles dedicades a l'oli tòxic que acaben amb la següent frase: «d'aquest tema, l'única cosa bona que en va resultar va ser la creació d'una societat internacional per a la recerca dels radicals lliures».Aquesta va ser la seva última aportació científica ja que el temps es va exhaurir i els mecanismes oxidatius varen guanya la partida.

Obres principals

• Introducción al estudio de la Vitamina E (Puig Muset, 1945). Editorial Miguel Servet, Barcelona.
• Los hidro-metabolitos y las enfermedades de la civilización (Puig Muset, 1954). Llibreria Editorial Argos, Barcelona.
• Los procesos de peroxidación en fisiopatología y su interés farmacológico (Puig Muset, 1965). Discurs d'ingrés a la Real Academia de Farmacia de Barcelona.
• Peroxidaciones, radical superóxido y oxígeno singlete (Puig Muset, 1975). Sessió inaugural de la Real Academia de Farmacia de Barcelona.
• Oxígeno(s): confrontaciones baconianas sobre unos datos del pasado, del presente y del futuro (Puig Muset, 1976). Editorial Oikos-Tau.

Per saber-ne més

• Uriach, J. (2011). Memòries del doctor Biodramina. Barcelona: Edicions 62.
• Valdecasas, F. G.; Laporte J.; Puig-Parellada, P. (1995). Pere Puig Muset. Passió pels oxígens. Barcelona.

Agraïments

Volem agrair la col·laboració del Dr. Pere Puig Parellada per la seva ajuda en la confecció d'aquesta ressenya biogràfica.

Galeria imatges

• Fig. 1. Retrat de Pere Puig Muset publicat al llibre Passió pels oxígens.
• Fig. 2. Pere Puig Muset i el Premi Nobel Arthur Kornberg.
• Fig. 3. Pere Puig Muset, el segon per l'esquerre, a un simposi l'any 1977.
• Fig. 4. Mural a l'entrada dels Laboratoris Pevya que reprodueix una cèl.lula observada al microscopi electrònic.
• Fig. 5. Pere Puig Muset i el Dr. Calvet de la UB.
• Fig. 6. Pere Puig Muset en un classe.
• Fig. 7. Retrat de Pere Puig Muset.

Fotografies cedides per Pere Puig Parellada.

Galería d'imatges