Fill d'una família hisendada a Altafulla, on tenien la casa pairal  d'Ardenya i per això també se'l coneix com Martí d'Ardenya. Tot i que estudià  dos anys a la Universitat de Cervera, dels 14 als 16, els historiadors es posen  d'acord en afirmar que era autodidacta. Apassionat de la química i la botànica,  la liberalitat del seu pare i l'estabilitat de l'economia familiar li  permeteren dedicar temps al seu aprenentatge.

Començà el recorregut científic amb la botànica i a poc a poc s'anà introduint en la química vegetal. Repetia els experiments dels grans mestres i, si en trobava, n'advertia els errors, convertint-se així en un científic experimental d'alt nivell. Com escrigué Josep Iglésies, «era, si voleu, l'investigador pur que se sent empès per un afany incontenible de contribuir a l'avenç científic». En aquesta recerca, el 1787 presentava davant la recentment creada Reial Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona el resultat de les seves experiències sobre l'aire vital (com s'anomenava a l'oxigen) de les plantes.  La conclusió de la memòria demostrava que la matèria carbonosa era el principal aliment dels vegetals.  Un parell d'anys més tard, a la mateixa Reial Acadèmia, presentà els resultats sobre la quantitat d'aire vital que es troba en l'aire atmosfèric i corregia així els resultats publicats per Lavoisier i adoptats per tots els grans químics. Aquesta memòria sobre la composició volumètrica de l'aire va ser publicada a Madrid el 1795, però també a París (1801), Londres (1801) i Berlín (1805). En aquesta línia d'experiments que corregien o desmentien afirmacions anteriors, cal destacar el treball Experimentos y observaciones sobre los sexos y fecundación de las plantas, presentat el 1791, que refutava l'escrit per Lazzaro Spallanzani sobre aquest tema. Entre d'altres coses, Spallanzani havia afirmat que el cànem es podia reproduir sense fecundació, cosa que Martí desmentí amb experiments rigorosament documentats.

La seva contribució no fou solament a partir de publicacions i memòries, sinó que aplicà els coneixements a l'agricultura de les terres on vivia. És el cas, per exemple, dels procediments per fecundar artificialment garrofers. Davant la falta de collita, Martí s'adonà que el problema es trobava en el sexe dels arbres: tots femenins. Feu plantar entre els que ja existien alguns peus mascles i a partir d'aquell moment cada any donaren els penjolls de garrofes desitjats.

L'obsessió que es convertí en el gran treball -inèdit- de la maduresa de Martí va ser la recerca sobre fermentacions i putrefaccions. A partir d'exàmens meticulosos que portà a terme durant anys, feu assajos sobre la germinació espontània de les plantes que, en aquell moment, encara no havia estat refutada pels descobriments de Pasteur. Però les observacions de Martí no solament parlaven de ciència, sinó que des del seu punt de vista religiós també parlaven de fe. Com expressava Josep Iglésies, «dins l'atmosfera d'inicis del segle XIX, el nostre Martí creia vorejar el dogma i n'era tot temorós». I en paraules del propi Martí: «Puc jo, sense faltar a la fe cristiana, sospitar que entre la creació del cel i de la terra, o dels quatre elements de què parlen els primers versicles del Gènesi i la producció de les plantes i els animals s'escolaren molts milers d'anys? (…) S'oposa la fe el pensar que la creació de plantes i animals fou obra de la virtut que va donar Déu als quatre elements i que aquesta creació va durar molts i moltíssims anys?». Aquests dubtes afegits a la seva exagerada humilitat van fer que mai publiqués cap dels resultats que en va treure.

Entre les fites memorables de Martí també s'hi troba haver format part del grup de científics que van fixar la longitud del metre. Tant en el primer (1792) com en el segon viatge (1803) que el grup hagué de fer a Tarragona, Martí en fou el guia i conseller.

Però l'esplendor de les seves investigacions i col·laboracions científiques va estroncar-se el 1811, quan els napoleònics ocuparen Tarragona mantenint-la en un setge sanguinari durant cinquanta-sis dies. Martí prengué la decisió de quedar-se a la ciutat, fou ferit i es refugià a la catedral -amb milers de persones més- fins que fou fet presoner. Finalment deixat en llibertat, quan tornà al seu domicili veié les repercussions que no s'havia imaginat: el laboratori, les seves notes i la biblioteca havien estat destrossats. Era la fi d'una etapa. Quan els francesos abandonaren Tarragona, Martí tenia 64 anys. Al cap de nou anys moria la seva esposa. La seva visió estava cada vegada més deteriorada i li calia un lector per poder estar al dia dels descobriments científics. Fins als últims moments de la vida estigué informat dels seus interessos, amb la lectura atenta que per ell feien en veu alta dels Anales de Química y Física. El dia 20 de novembre del 1832 morí a Tarragona, a la casa familiar del carrer de Santa Anna.

Obres principals

• Martí i Franquès, A. (1970). Memoria sobre los varios métodos de medir la cantidad de aire vital de la atmósfera.
• Martí i Franquès, A. (1971). Experimentos y observaciones sobre los sexos y fecundación de las plantas.

Per saber-ne més

• Camarasa, J. M.; Català, J. I. (2007). Els nostres naturalistes, vol. 1. València: Universitat de València i Mètode.
• Iglésies, J. (1965). Un moment estel·lar e la ciència a Catalunya en el segle XVIII. Barcelona: Rafael Dalmau.