Lluís Cornudella i Mir va néixer a Barcelona el 10 de setembre de l’any 1936, pocs mesos després de l’inici de la Guerra Civil espanyola. Era el quart de sis germans.
El seu pare Josep Cornudella va néixer el 1895 a Juneda (Lleida), és llicencià en Medicina a Barcelona l’any 1919. Formà part de l’equip que inaugurà l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau el 1920. Allí va ocupar diferents càrrecs i amb el pas dels anys fou anomenat director del Servei d’Aparell Respiratori General. El 1953 fou elegit President del Cos Facultatiu. El 1965 se li dedicà un Homenatge Nacional per haver estat un dels principals propulsors de la Pneumologia a Espanya. Va morir a Barcelona el 1985 a l’edat de 90 anys.
La mare d’en Lluís Cornudella, Nuria Mir Servat, va néixer l’any 1903. L’any 1926 es va casar amb el Dr. Josep Cornudella, a qui va conèixer quan aquest va fer-se càrrec de la seva germana petita que va contraure les febres tifoides. Posteriorment Nuria Mir va heretar dels seus pares una extensa finca familiar “El Regadiu de Can Mir” a Sant Vicenç de Montalt. És precisament en aquest lloc on la família Cornudella-Mir es va instal·lar durant la Guerra Civil. Aquesta finca seria mes tard un punt de reunió freqüent d’en Lluís Cornudella amb els seus col·laboradors.
Després de la Guerra Civil, Lluís Cornudella va estudiar als Jesuïtes l’educació primària i el batxillerat. Volia estudiar la carrera de Medicina com el seu pare, però per pressions familiars va acabar estudiant la carrera de Ciències Químiques a la Universitat de Barcelona. El 1962 es va casar amb Natàlia Quintana, companya de curs a la Universitat. Després de llicenciar-se la Natàlia va treballar en diferents feines i sempre va fer costat al seu marit en els seus treballs de recerca. Van tenir tres fills: Sílvia (1964), Mònica (1966) i Carles (1967).
A l’acabar la carrera en Lluís Cornudella va treballar uns anys a una empresa farmacèutica. Al mateix temps va obtenir el doctorat en bioquímica a la Universitat de Barcelona, sota la direcció del Dr. Fernando Calvet Prats. Va presentar la seva tesi el 1968 amb el títol “Els hemocromos de l’alfa-quimotripsina, de la tripsina i de l’ovoalbúmina desnaturalitzades”. Part del seu treball amb el Dr. Calvet va ser publicat a la Revista Espanyola de Fisiologia en els anys 1968 i 1969. El seu treball de tesi va rebre el Premi August Pi i Sunyer de l’Institut d’Estudis Catalans. El 1969 va participar al 6è Congrés Internacional de la FEBS, acompanyat per la seva dona Natàlia. A continuació va treballar durant uns mesos al Departament de Química Macromolecular (DQM), centre coordinat del CSIC i la Universitat Politècnica de Catalunya, situat a l’edifici de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona. Posteriorment, gràcies a una beca de la Fundació Juan March, es va traslladar als Estats Units, on es va incorporar al Laboratory of Cell Biology del New York Blood Center (NYBC). Del seu treball com a investigador al NYBC van sorgir diverses publicacions sobre l’RNA missatger i la seva unió a membranes citoplasmàtiques en cèl·lules tumorals. D’aquest període pot destacar-se el treball “mRNA nuclear particles & their attachment to cytoplasmic membranes in Krebs tumour cells”, publicat a Nature New Biology 233: 234-237 (1971).
En 1972 va tornar a Espanya i es va incorporar de nou al DQM, sent nomenat col·laborador científic del CSIC en 1973. El seu treball científic es va centrar en l’estudi de la cromatina, especialment la vinculació entre la seva organització estructural i la seva activitat funcional. Va ser precisament en 1973 i 1974 quan es van publicar els treballs que van mostrar que la cromatina estava organitzada de manera regular i repetitiva en unes subestructures que es van denominar nucleosomes, separades per una zona d’ADN espaiador (veure resum en L. Cornudella, Investigación y Ciencia 22: 44-53, 1978). Els nucleosomes i els seus multímers podien alliberar-se per digestió enzimàtica amb nucleases. La part espaiadora era variable en cromatines de diferents espècies i presumiblement s’associava a la histona H1 i les seves variants. La majoria d’aquests estudis es van realitzar en cromatina de cèl·lules somàtiques i poc se sabia sobre la cromatina activa en transcripció
A fi d’examinar aquesta qüestió, a la fi de 1974 el Dr. Cornudella inicia una sèrie d’estudis sobre la cromatina de les cèl·lules germinals del cogombre de mar, Holothuria tubulosa, tema al qual es dedicaria durant molts anys. L’espermatogènesi en aquest equinoderm és bastant simple, i presenta una apreciable sincronia en les etapes de maduració germinal en tots els individus d’una mateixa població. A més, el complement proteic d’histones es conserva en els espermatozoides al final de la maduració germinal i no és reemplaçat per protamines. Les úniques transicions proteiques observades són l’aparició de variants d’H1 específiques d’aquesta esperma, i una proteïna de petita grandària, phi-0, rica en arginina.
En una primera etapa es va estudiar l’acció de les nucleases en la cromatina durant el cicle germinal, es van caracteritzar les subunitats resultants i la dels seus components nucleoproteics. Aquest estudi va posar de manifest una variació en l’accés enzimàtic a la cromatina durant la maduració germinal, mostrant una presència inicial de subnucleosomes que desapareixien en les etapes finals de l’espermatogènesi: els nucleosomes i les seves unitats multimèriques eren els productes exclusius de la digestió amb nucleasa micrococal en aquestes etapes finals. Aquests resultats indicaven possibles canvis conformacionals de manera que les regions on s’originaven les partícules subnucleosòmiques es feien inaccessibles als enzims. Simultàniament s’observava l’aparició de la proteïna phi-0, la proporció de la qual augmentava sensiblement en els espermatozoides. Es va postular que la presència d’aquesta proteïna en combinació amb la variant d’H1 específica de l’esperma podia modificar l’accés dels enzims a l’ADN sense alterar la periodicitat en la distribució dels nucleosomes. D’aquest treball van sorgir una tesi doctoral i diverses publicacions (Biochemistry 18: 3724-32, 1979 i unes altres). En aquesta època, i com a reconeixement de la seva trajectòria científica, se li va concedir en 1977 la Medalla d’Or de la secció de Ciències en el 9è Concurs Internacional de l’Acadèmia Internacional de Lutèce (París, França).
Del 1979 al 1981 va obtenir un nou ajut per a realitzar un període sabàtic al Lindsley F. Kimball Research Institute de Nova York, centrant-se en l’estudi de la matriu nuclear. La seva contribució a aquest tòpic ha estat doble. D’una banda, va consistir en l’elaboració d’un procediment per a la digestió enzimàtica exhaustiva del DNA nuclear en condicions fisiològiques tals que la dotació d’histones és retinguda per la matriu. D’altra banda, es va desenvolupar un mètode per a la purificació de hnRNA de la matriu ometent l’ús d’agents orgànics enèrgics com el fenol per evitar la inducció d’agregats artefactuals per aquests reactius.
Poc després de tornar a Barcelona, el 1982, va presentar un treball a la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona intitulat “Reflexions sobre la Biologia Molecular”, presentat per el seu pare el Dr. Josep Cornudella, Acadèmic Numerari. En aquesta època es va incorporar de nou al DQM, prosseguint la caracterització de la cromatina en les cèl·lules espermàtiques d’Holothuria tubulosa i d’altres invertebrats marins. Amb la intenció d’aïllar, seqüenciar i caracteritzar el gen phi-0, codificant d’una de les proteïnes que constitueixen la cromatina, es va construir l’any 1987 una llibreria de cDNA i una llibreria del genoma complet de l’equinoderm Holothuria tubulosa. Aquesta va ser la primera llibreria genòmica construïda a Catalunya. Així el Dr. Cornudella va ser pioner en la construcció de llibreries genòmiques.
Durant l’anàlisi del genoma de l’equinoderm Holothuria tubulosa, amb la intenció d’aconseguir la fragmentació més eficient per a la construcció de la llibreria, es van realitzar diferents digestions enzimàtiques que van permetre detectar un patró de fragmentació en escala, corresponent a la presència d’una seqüència altament repetitiva en el seu DNA espermàtic. Es va clonar i seqüenciar la unitat monomèrica, que estava organitzada en repeticions en tàndem, determinant la seva proporció i distribució en el genoma.
Després de la troballa d’aquest element repetitiu a Holoturia tubulosa, es van analitzar els genomes de diverses espècies d’equinoderms per caracteritzar la possible presència d’elements homòlegs repetitius. Es va identificar una seqüència repetida propera però no idèntica en una holotúria relacionada, H. polii. El seu estudi detallat i les homologies interespecífiques de seqüència suggerien l’existència de tendències evolutives conservadores. Posteriorment es va trobar una altra seqüència altament repetida en el DNA espermàtic del musclo comú, Mytilus edulis.
El 1987 va rebre la medalla Narcís Monturiol al Mèrit Científic i Tecnològic de la Generalitat de Catalunya. El 1991 fou nomenat Investigador Científic del CSIC. Aquest mateix any es va traslladar al Departament de Biologia Molecular de Barcelona i Cel·lular del CSIC, on va continuar amb els seus dos objectius principals. El primer, avaluar el significat biològic de la diversitat de les nucleoproteïnes bàsiques durant l’espermatogènesi dels invertebrats marins, aprofundint en l’estudi dels gens que codifiquen per aquestes nucleoproteïnes i la seva organització genòmica. Entre altres contribucions destaca la primera caracterització d’un gen de la histona H1 en mol·luscs, així com la troballa d’agrupacions gèniques contenint tàndems de gens d’H1 en solitari, en contraposició amb el que succeeix en la majoria d’organismes eucariotes, on els gens de les histones es troben organitzats en agrupacions contenint múltiples còpies de gens de les 5 classes d’histones. El segon objectiu va ser aprofundir en la caracterització molecular d’espècies de DNA repetitiu i la seva organització estructural en genomes d’invertebrats marins, estudiant-ne els seus continguts, freqüències, localització i pautes de dispersió com a aproximació a les tendències evolutives de distribució dels dominis de DNA repetitiu. En aquest àmbit varen realitzar-se diversos treballs de col·laboració amb el grup del Dr. Plohl (Zagreb, Croàcia); cal destacar la detecció, clonació i localització telomèrica al mol·lusc Donax trunculus d’un fragment de DNA contenint un tàndem de l’hexanucleòtid considerat fins llavors l’element estructural exclusiu dels telòmers dels cromosomes de vertebrats.
Al mateix temps els seus amplis coneixements, la seva curiositat científica, el seu domini de les tècniques de biologia molecular recombinant i, sobre tot, el seu temperament li van obrir la porta a establir col·laboracions amb grups de recerca d’àmbits ben diferents que van sol·licitar la seva cooperació.
Així, amb investigadors del Departament d’Enginyeria Química de la Universitat Autònoma de Barcelona va iniciar l’any 1997 un projecte de col·laboració adreçat a la millora de la capacitat productiva de cèl·lules animals en cultius in vitro mitjançant la modificació genètica de les cèl·lules per inducció de la sobre expressió de gens protectors de l’apoptosi o bé d’altres codificant per proteïnes supressores de les caspases, inductores de la mort cel·lular programada. Aquesta col·laboració va perdurar en els anys i va donar lloc a diverses publicacions, presentacions a congressos, tesis doctorals i de màster.
D’altra banda, la col·laboració sol·licitada per investigadors de la Secció d’Antropologia Física de la Universitat de Barcelona va permetre introduir les tecnologies del DNA recombinant en l’àmbit de la Paleoantropologia realitzant la primera anàlisi genètica de restes òssies de fins a 5000 anys d’antiguitat de poblacions aborígens extintes de la Terra del Foc i la Patagònia. Aquest estudi va permetre establir la presència de diferents onades migratòries en la població del continent americà, mitjançant la manca de detecció en els paleoindis de dos dels quatre haplotips amerindis actuals, posant així en dubte la hipòtesi original que el poblament del Nou Món va ser fruit d’una única onada migratòria procedent de les poblacions asiàtiques.
Al llarg de la seva carrera professional va demostrar una notable capacitat organitzativa i de direcció en el seu grup de recerca; era molt rigorós en mantenir el laboratori ben endreçat, a fi que totes les eines estiguessin a punt per treballar amb eficàcia. Els seus colleges el recorden com una persona afable i disposada a ajudar a qualsevol que ho necessités, sempre amb un sentit del humor molt característic. Com a resultat de la seva activitat científica i docent va dirigir sis tesis doctorals i quinze treballs de final de carrera, tesines o màsters. Com a docent va tenir al seu càrrec diversos cursos de postgrau. Va publicar més de vuitanta treballs científics, incloent diversos treballs de divulgació en la versió espanyola del Scientific American, participant en diverses publicacions col·lectives, moltes vegades com a editor de les mateixes. Fou membre de la Sociedad Española de Bioquímica. També va participar activament des de el principi en les activitats de la renovada Societat Catalana de Biologia, ocupant diversos càrrecs de responsabilitat, contribuint així al desenvolupament de la cultura catalana.
En conjunt el seu treball científic va permetre conèixer millor els genomes dels invertebrats marins i la seva expressió gènica al llarg de l’espermatogènesi, els gens que codifiquen proteïnes bàsiques nuclears espermàtiques, i l’organització i la variabilitat conformacional de la cromatina durant el desenvolupament cel·lular germinatiu.
Agraïments
En aquesta ressenya biogràfica han contribuït Eva Prats, Elisabet Rocha, Jesús Sainz, Lourdes Campos i Juan Antonio Subirana, tots ells col·laboradors en algun moment del Dr. Lluís Cornudella . Els seus familiars han aportat també dades importants i han revisat aquesta ressenya.
Galería d'imatges
