Lluís Via Boada va néixer a Vilafranca del Penedès el 23 d’octubre de 1910. L’inici de la seva preocupació i dedicació a la ciència geològica va ser primerenca a partir de la seva condició d’alumne de l’il·lustre paleontòleg i estratígraf Josep Ramon Bataller i Calatayud, acadèmic de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Això el va portar a explorar una colla de jaciments fossilífers. El resultat d’aquestes exploracions va ser l’aplegament de gairebé la totalitat dels fòssils que encara es troben avui a la secció de Geologia del Museu Comarcal de Vilafranca i també a l’inici dels seus estudis sobre decàpodes fòssils que ja no abandonaria al llarg de tota la seva carrera científica. Orientat per Van Straelen, director del Musée Royal d’Histoire Naturelle de Belgique, va publicar el seu primer treball sobre «Els crancs fòssils del Terciari de Catalunya», l’any 1932.

Les circumstancies de la seva vida ministerial l’allunyaren de la ciència en moltes ocasions. Malgrat tot, l’exili forçós a França durant la Guerra Civil espanyola li permeté assistir a classes de Geologia a la Universitat d’Angers i va ser la ocasió de que reprengués el seu contacte amb l’estudi dels decàpodes fòssils. El resultat es materialitzà amb la publicació l’any 1941 d’un extens treball titulat «Los cangrejos fósiles de Cataluña» al Boletín del Instituto Geológico y Minero de España.

Però no va ser realment fins al 1946 que va reprendre definitivament la seva dedicació a la ciència iniciant la seva llicenciatura en Ciències Naturals que va acabar el 1951. Catedràtic de Ciències del Seminari Conciliar de Barcelona (1951) i Adjunt interí (1952), després numerari (1960), de la Universitat de Barcelona, va iniciar la seva carrera docent que va durar pràcticament tota la seva vida al Seminari de Barcelona i a la Facultat de Teologia de Barcelona. A partir de 1979 va deixar la seva docència a la Universitat de Barcelona per dedicar-se plenament al Museu Geològic del propi Seminari Conciliar de Barcelona, d’on va ser director des de 1963.

Paral·lelament a la seva carrera docent comença la seva carrera investigadora que va fer dins del Consejo Superior de Investigaciones Científicas des de la situació d’Ajudant (1955) de la secció de Paleontologia a l’Institut Lucas Mallada fins a la de Professor d’Investigació (1971) del Patronat Alfonso el Sabio (després de l’Institut Jaume Almera), condició que va mantenir fins a la seva jubilació. Dins d’aquesta institució va fundar i dirigir la Secció de Biostratigrafia radicada en el propi Museu de Geologia del Seminari de Barcelona.

Si es vol caracteritzar d’una manera global el currículum investigador del Dr. Via s’ha de parlar sobretot de la continuïtat del seu tema fonamental de treball, del rigor del seu mètode i de la seriositat dels seus resultats. La seva carrera de carcinòleg comença com ja hem dit als anys 30 i ha arribat als anys 90. La seva voluminosa tesi doctoral (1959), fruit de llargs anys de recerca que, per circumstancies diverses i adverses, no va ser publicada fins al cap de 1O anys de ser defensada i molts altres treballs sobre decàpodes fòssils, atragueren l’atenció internacional sobre la seva personalitat que es va manifestar sovint en coses ben concretes. Així va col·laborar en el volum R2 (Crustacis) de l’obra magna de la paleontologia d’invertebrats, el «Treatise on Invertebrate Paleontology», per invitació expressa de R. M. Moore editor de la monumental obra. L’any 1972 va ser requerit per formar part del tribunal que havia de jutjar la tesi de R. J. F. Jenkins «Australian fossil decapod Crustacea» a la llunyana Universitat australiana d’Adelaide. L’any 1979 va ser elegit vicepresident del GEREM (Groupe Européen de Recherche sur l’Evolution des Malacostracés) en el primer Bureau format arran de la seva fundació.

La seva dedicació a la fauna carcínica del Paleogè el va fer arribar a conclusions biostratigràfiques i paleobiogeogràfiques que va publicar diverses ocasions. Moltes de les seves conclusions han estat confirmades per investigacions posteriors basades en altres faunes, com és ara la de nummulítids, sobre tot en l’Eocè circumpirenaic.

La troballa de l’excepcional jaciment triàsic de Mont-ral (Tarragona) on s’hi troben també crustacis de notable valor a més d’altra fauna ocupa molt particularment la seva atenció donant lloc a publicacions de gran interès.

Molts altres camps de la paleontologia i de l’estratigrafia van ocupar el seu temps. Molts d’aquests treballs van ser suscitats per l’entrada de materials al Museu Geològic del Seminari de Barcelona. La historia d’aquest Museu en ocasió de la celebració del Centenari de la seva fundació (1974) el va portar a escriure pàgines de gran interès sobre aquesta institució i continuar les seves aportacions a la teoria i la història de la Paleontologia (vegeu la bibliografia).

Malgrat l’inestimable valor dels treballs de recerca portats a terme pel Dr. Via, la seva obra més cabdal ha estat la direcció durant llargs anys del Museu Geològic del Seminari de Barcelona. Aquesta direcció va suposar un canvi en positiu de la ja molt lloable labor realitzada pel seu predecessor i mestre el Dr. Bataller. Les condicions humanes del propi Dr. Via i, també, les de l’època van permetre un enriquiment considerable del museu en diversos aspectes.

Els locals del museu s’han més que duplicat en espai, podent donar cabuda a un increment extraordinari del material paleontològic aconseguit en campanyes científiques i a través de donacions de col·leccions particulars d’indiscutible vàlua. En els últims anys l’estreta i fructífera col·laboració amb el Servei Geològic de la Generalitat de Catalunya ha suposat també una ampliació tant d’espai com de materials acumulats. El nombre d’exemplars fòssils s’ha més que triplicat durant aquests anys.

Un aspecte important de la labor del Dr. Via com a director del museu ha estat la serositat i escrupolosa atenció que s’ha tingut en el registre i ubicació de les formes fòssils en els armaris i vitrines. Molt en particular la col·locació en una vitrina especial dels més de 200 holotips existents en el museu. D’una manera semblant, l’increment del fons bibliogràfic i l’ordenació perfecta del mateix ha contribuït a fer fàcil el treball en el museu, circumstancia que innumerables investigadors espanyols i estrangers han aprofitat en benefici mutu, del museu i dels propis investigadors.

Finalment es pot fer atenció a dos aspectes del museu que han estat centre d’atenció i meritori resultat de la profunda dedicació del Dr. Via al Museu Geològic del Seminari. D’una banda, el Dr. Via va crear un sistema de mostrar pedagògicament els materials paleontològics del propi museu i, a través d’ells, és possible aprendre la lliçó de la historia da la vida narrada pels fòssils, lliçó que és aprofitada per quantitats considerables d’estudiants de l’ensenyament secundari de Barcelona. D ‘una altra, la confiança merescuda per la seva tenaç labor de recol·lecció i guarda de materials geològics per part dels seus col·legues ha donat com a resultat l’acumulació d’un incipient, però notable, arxiu de cartes i documents històrics de diversos geòlegs catalans ja traspassats. Podem esmentar els del Dr. Solé Sabarís i el del Dr. Faura i Sans, entre altres.

El Dr. Lluís Via Boada va traspassar el 14 de novembre de 1991 a la ciutat de Barcelona.