La seva llarga carrera com a investigador i docent queda palesa amb l’escola d’investigadors en genètica que ell va formar. Va ser pioner en la genètica de poblacions naturals a l’Estat espanyol i un estudiós de l’evolució.

Cap d’aquestes fites va ser fàcil. Nascut a Barcelona, el 15 de febrer del 1919, es llicencià en Ciències, Secció Naturals, per la UB obtenint el premi extraordinari (1942). Fins aquí tot bé. Però com ell mateix va explicar: «El meu director de tesi va ser el Dr. Alcobé. Ell promovia la genètica i en donava un curs a Madrid. Jo li vaig dir que m’interessava dedicar-m’hi, però, molt amablement, em va dir que ell no era genetista i que no creia que es pogués fer responsable correctament de la direcció d’una tesi sobre aquest tema.» Així va ser com, acceptant una de les propostes del citat Dr. Santiago Alcobé Noguer, catedràtic d’antropologia de la UB, va posar-se a estudiar l’alçada dels nens i nenes en edat escolar comparant dues classes socials. «Vaig anar a escoles municipals a prendre dades i després a escoles privades», havia explicat. En aquests centres va estudiar una mostra de 723 nenes i 726 nens de classe de renda baixa i 751 nens de classe benestant. Com va comentar, «hi havia una diferència extraordinària. Recordo que als catorze anys hi havia catorze centímetres de diferència entre les dues classes.» La tesi es va titular «Estudio del crecimiento en escolares barceloneses» i va ser publicada al 1949 a Trabajos del Instituto Bernardino de Sahagún (VIII, Antropología) del CSIC.

La negativa sincera d’Alcobé davant la possible tesi sobre genètica no el va desencoratjar. Ja a Barcelona, mentre feia la tesi, havia pogut assistir a un curs amb el professor Corrado Gini, sobre nous enfocs de l’estadística. Això va fer que, poc després de doctorar-se, realitzés una estada de tres mesos a l’Institut d’Estadística i Ciències Demogràfiques de Roma amb el professor Gini per ampliar els seus coneixements en aquest camp. L’estada a Roma el va portar fins a Ramon Margalef (que es trobava a Itàlia investigant) i aquest el va posar en contacte amb investigadors de l’Institut d’Hidrobiologia de Palanza, on durant l’estiu del 1949 va realitzar una estada sota la direcció del professor Adriano Buzzati-Traverso. Amb ell va aprendre les tècniques de cultiu de Drosophila (popularment coneguda com la mosca de la fruita, és un gènere molt útil per a l’estudi de la genètica, ja que els seus cromosomes són molt grossos i es poden estudiar fàcilment), alguns aspectes bàsics de la taxonomia del gènere i, sobretot, les tècniques d’extracció i tinció dels cromosomes politènics de les glàndules salivals de les larves, les quals van resultar decisives en els estudis de genètica evolutiva que realitzaria posteriorment.

Tot aquest bagatge el va poder posar en pràctica a l’Institut de Genètica Animal de la Universitat d’Edimburg, on va passar dos anys -gràcies a una beca del CSIC (1953)- estudiant els efectes genètics de la selecció artificial en la longitud del tòrax i de l’ala de Drosophila melanogaster, estudis que li van permetre aprofundir els seus coneixements de genètica quantitativa.

La seva activitat en el CSIC havia començat molt abans, el 1942. Primer va treballar-hi com a becari en el Institut «Bernardino de Sahagún» d’Antropologia i Etnologia (1942-1945); després va ser col·laborador interí del mateix institut (1945-1951); i més tard, col·laborador científic per oposició del Centre de Genètica Animal i Humana de Barcelona (1951-1956). Des del 1956 i fins el 1963 fou investigador científic per oposició d’aquest centre i en el període 1963-1968 fou investigador científic supernumerari i després professor d’investigació.

La seva tasca docent a la Universitat de Barcelona va ser molt intensa. Immediatament després de llicenciar-se ja va impartir classes pràctiques de Biologia general i d’Antropologia des del curs 1943-1944 fins a l’any 1951; el 1955 fou anomenat professor encarregat del curs de Genètica. Aquest curs va tenir un significat molt especial ja que era la primera vegada que s’impartia la genètica com assignatura en tot l’Estat. Va exercí en aquesta posició fins el 1959 quan va ser anomenat encarregat de la càtedra de genètica. El 1963 va guanyar per oposició la plaça de catedràtic de genètica. Va impartir l’assignatura de Biologia general (1963-1969), la de Genètica (1955-1986), la d’Evolució (1962-1986) i tres cursos de doctorat entre el 1986 i el 1992 (Citogenètica i evolució, Teories de l’evolució i sexualitat, i Recombinació genètica i evolució).

Va dirigir vint-i-tres tesis doctorals i divuit tesines de llicenciatura. En la seva recerca destaquen el estudis sobre la base genètica dels caràcters quantitatius i les anàlisis del polimorfisme cromosòmic per inversions a l’espècie Drosophila subobscura, les quals han permès demostrar el caràcter adaptatiu d’aquest polimorfisme i analitzar la velocitat i el caràcter a vegades predictible dels canvis microevolutius. Va ser el primer director de la Societat Espanyola de Genètica (1973). El 1989 la Generalitat de Catalunya li concedí la medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i tecnològic; i el 1994 l’Ajuntament de Barcelona li concedí la medalla al mèrit científic de la ciutat, en la categoria d’or.

Obres principals

• Ayala, F. J.; Serra, L.; Prevosti, A. (1989). «A grand experiment in evolution: The Drosophila subobscura colonization of the Americas». Genome, núm. 31, p. 246-255.
• Orengo, D. J.; Prevosti, A. (1996). «Temporal changes in chromosomal polymorphism of Drosophila subobscura». Evolution, núm. 50, p. 1346-1350.
• Prevosti, A. (1955). «Geographical variability in quantitative traits in populations of Drosophila subobscura». Cold Spring Harbor Symp. Quant. Biol., núm. 20, p. 294-298.
• Prevosti, A.; Ocaña, J.; Alonso, G. (1975). «Distances between populations of Drosophila subobscura based on chromosome arrangement frequencies». Theor. Appl. Genet., núm. 45, p. 231-241.
• Prevosti, A.; Ribó, G.; Serra, L.; Aguadé, M.; Balanyà, J.; Monclús, M. and Mestres, F. (1988). «Colonization of America by Drosophila subobscura: Experiment in natural populations that supports the adaptive role of chromosomal-inversion polymorphism». Proc. Natl. Acad. Sci. USA, núm. 85, p. 5597-5600.

Per saber-ne més

• Candela, M. (ed.) (2003). «Antonio Prevosti Pelegrín: pionero de la Genética de Poblaciones en España y estudioso de la evolución». A Los Orígenes de la Genética en España. Madrid, Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales. ISBN: 84-95486-64-4.
• Diversos autors (1987). «Homenaje al Profesor Antonio Prevosti Pelegrín». Genética Ibérica, vol. 39, fasc. 3-4.
• Ruiz, H. (2005). «Entrevista a Antonio Prevosti i Pelegrín». Omnis Cellula, núm. 6, p. 36-43. [Consultable en línia <http://revistes.iec.cat/index.php/OC/article/viewFile/54408/54610>]

Agraïments
Volem agrair la col·laboració del Dr. Lluís Serra i Camó, Catedràtic de Genètica de la UB, per la seva redacció de notes biogràfiques que han estat d’ajuda en la confecció d’aquesta biografia.

Galeria imatges

• Fig. 1. Prevosti i el Dr. Santiago Alcobé.
• Figs. 2 i 3. Prevosti amb la seva dona, també científica, Maria Monclús.
• Figs. 4 i 5. Prevosti, la seva dona i el Dr. Lluís Serra i Camó a Venècia.
• Fig. 6. Prevosti i el Dr. Lluís Serra i Camó a Budapest.
• Fig. 7. Retrat d’Antoni Prevosti.

Fotografies cedides pel Dr. Lluís Serra i Camó.

Galería d'imatges