Català
Galeria de científics catalans
Home » Cientifics > Seoane i Camba, Juan Antonio
Tornar enrere

Seoane i Camba, Juan Antonio

Leiro 1933 - Barcelona 2017. Botànic, algòleg.

Formació
Després d’haver fet els estudis primaris i el batxillerat a Galícia, va estudiar el curs comú de ciències a la Universidade de Santiago i la resta de la carrera de biologia a la Universitat de Barcelona, on es va llicenciar el 1958. Quan va haver acabat el segon curs de la carrera, va gaudir d’una beca d’estiu a la seu de Vigo de l’Instituto de Investigaciones Pesqueras (IIP). Des de llavors, va tenir clar que volia treballar sobre botànica marina. En diverses ocasions va reconèixer amb molt d’afecte el mestratge i la influència que van exercir en ell alguns dels professors de matèries ben diverses de la llicenciatura, com ara els doctors Oriol de Bolòs, Arturo Caballero, Enric Gadea, Francisco García del Cid, Ramon Margalef, Francisco Ponz-Piedrafita, Antoni Prevosti, Lluís Solé i Sabarís i Lluís Vallmitjana.

Acabada la carrera, va ser contractat com a col·laborador científic del Patronato Juan de la Cierva a la seu de Cadis de l’IIP, on va fer la tesi doctoral, sota la direcció del Dr. Francisco García del Cid. Amb aquest treball va començar la seva especialització en algologia marina, matèria de la qual fou un dels pioners en les terres ibèriques i del sud d’Europa. Notem que, en aquell moment, la biologia marina era prou potent en terres ibèriques, sobretot en allò que es relacionava amb el potencial pesquer, però no hi havia, en absolut, recerca sobre botànica marina, per la qual cosa no és d’estranyar que el director d’una tesi sobre algues fos zoòleg marí. A més, de seguida va entrar en contacte amb biòlegs marins francesos-el primer dels quals, el doctor Édouard Fischer-Piette, també zoòleg-, la qual cosa va acabar d’afaiçonar el seu perfil investigador. En aquest sentit, van ser particularment importants les estades que va fer, becat per l’Association pour l’organisation des stages en France, l’any 1963 a diversos laboratoris de biologia marina francesos (París, Roscoff, Dinard, Banyuls de la Marenda) sota la tutela del professor Jean Feldmann, cappare de l’algologia mediterrània. Es va doctorar en biologia el 1964 a la Universitat de Barcelona, amb la tesi Estudio de las algasbentónicas de la costa sur de la Península Ibérica (litoral de Cádiz).
 

Llocs de treball
Acabada la tesi, va començar a treballar, com a assessor científic, al primer centre de recerca que havia conegut, l’IIP a Vigo. Poc després, a finals del 1969, obtingué, per oposició, una plaça de professor agregat de criptogàmia a la Universidad Complutense de Madrid. A mitjans de1970 passà a ocupar, en comissió de servei, una plaça de professor agregat de botànica a la Universitat Autònoma de Barcelona, a petició dels doctors Arturo Caballero, Ramon Margalef i Vicent Villar Palasí, aquest darrer principal impulsor de la nova universitat. Al cap d’un any i gairebé i mig, retornà, per concurs de promoció, a la institució en la qual s’havia format i que ja no deixà fins a l’acabament de la seva vida acadèmica: des de finals de 1971, va exercir el càrrec de catedràtic de botànica a la Facultat de Farmàcia (actualment de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació) de la Universitat de Barcelona. En aquesta facultat fou vicedegà de 1980 a 1982 i, en diverses tongades, director de departament, quan aquest es deia de Botànica i corresponia únicament al seu laboratori o quan es deia de Productes Naturals, Biologia Vegetal i Edafologia i, a més de la de botànica, comprenia les àrees d’edafologia i química agrícola i de fisiologia vegetal.

 
Quan es va jubilar, el 2003, fou nomenat professor emèrit, càrrec que va tenir fins a finals de 2006, i després va continuar encara treballant a la universitat com a catedràtic jubilat fins al 2013. Quan va deixar d’anar regularment al laboratori, hi va continuar acudint de tant en tant (com és ara en celebracions anuals del laboratori, el departament o el Centre de Documentació de Biodiversitat Vegetal de la Universitat de Barcelona, o bé en actes acadèmics) i, a més, a casa, va continuar algun treball pendent i va acabar d’escriure una mena de memòries personals i científiques, adreçades fonamentalment a la família, que reflectien les seves trajectòries personal i professional i el seu pensament.
 

Docència
A part d’un curs a la Universidad Complutense, a la Universitat Autònoma de Barcelona hi va ser no gaire més d’un any, però li va tocar la important tasca d’organitzar l’ensenyament de la botànica en una institució que havia nascut just abans que ell hi entrés. A la Universitat de Barcelona, hi va ensenyar la botànica de segon curs de farmàcia, anual, dels plans d’estudi de 1965, 1973-1975 i 1992. L’any de la seva jubilació va ser el primer del pla de 2002, en què l’assignatura va passar a dir-se botànica farmacèutica, a impartir-se a primer curs i a ser semestral.

 
A més, va ser professor de botànica ecològica (assignatura optativa semestral del pla de 1965), botànica especial (assignatura optativa semestral del pla de 1973-1975, que ell va crear, de contingut aplicat, amb, entre altres, aspectes algològics i genètics) i algologia (assignatura optativa semestral del pla de 1992). Finalment, va crear i impartir durant molts anys un curs de doctorat sobre algologia.
 

Recerca
El seu primer treball, de 1957, encara estudiant de llicenciatura, és un estudi de les algues de les Ries Baixes gallegues, i el segon, de l958, l’any de la seva llicenciatura, és una monografia biològica (en què ell devia contribuir a la part algològica) de la Ria de Vigo, aquest darrer publicat en una revista francesa i en col·laboració amb biòlegs marins francesos, la qual cosa mostra la seva internacionalització primerenca. A partir d’aquí, va anar publicant treballs florístics i ecològics sobre algues fonamentalment de les costes ibèriques, però també africanes. En algun cas es va ocupar, ultra les algues, de fanerògames marines i algun dels seus treballs és d’aportació teòrica, com ara un sobre la nomenclatura de la zonació del sistema litoral.

 
En el seu discurs de l’acte acadèmic de la festa patronal anual de la facultat de 1975 es va ocupar de les Perspectivas en el aprovechamiento de los recursos marinos, tot reivindicant especialment no pas els més evidents (peixos i altres animals), sinó els vegetals, en concret les algues. Això fa parlar del seu interès per aspectes d’algologia aplicada, per exemple cultius d’algues i llur explotació per a obtenir matèries o productes útils industrialment. Un viatge d’estudi, el 1971, al Japó, país capdavanter en conreus d’algues, el feu interessar per aquest aspecte, en el qual va enregistrar una patent, el 1982, sobre conreu d’algues marines estoloníferes.
 
Encara que no va ser la seva especialitat, també va obrir una línia d’investigació en microalgues (bàsicament d’aigua dolça o salobre i del sòl), que ha estat també molt rellevant.
 
Seoane va crear una potent escola ficològica marina a Barcelona, que continua activa,i, de manera general, va ser l’organitzador de la investigació algològica als territoris ibericobalears. Les línies d’algologia, tant marina com dulciaqüícola i edàfica, han tingut molt de ressò internacional. Per això no és pas gens rar que quan es va crear la Sociedad Española de Ficología el doctor Seoane hi fos present; en va ser soci fundador i el primer president (1988-1994). A més, pertanyia a la International Phycological Society, del comitè executiu de la qual va ser membre de 1990 a 1992.
 
Encara que important, l’algologia no havia de ser l’única línia de recerca en un laboratori universitari de botànica. Molts dels treballs en algologia requereixen com és lògic, estudis microscòpics, per als quals Seoane era força dotat. Potser és en part a causa d’això que, quan va impulsar una altra línia, fora de la criptogàmia, comencés per l’estudi d’un material microscòpic, el gra de pol·len. A finals de la dècada de 1970, començà la línia de palinologia, en la qual la seva dona, Maruxa Suárez Cervera, que va ser professora titular al mateix laboratori, hi jugà al cap de poc temps un paper rellevant. Aquesta orientació en recerca ha estat també molt important a la Universitat de Barcelona, en àmbits diversos, com ara la sistemàtica, la ultraestructura, l’al·lergologia i la melissopalinologia, i l’abast de la influència d’aquesta línia ha anat també més enllà del mateix laboratori, en altres zones ibèriques i amb expansió internacional. En aquest camp, també va inscriure una patent, el 1982, d’un aparell captador de pol·len i espores de l’aire (que va anomenar captador d’aeroplàncton), i també va ser, el 1980, membre fundador d’una associació, l’Asociación de Palinólogos de Lengua Española, de la qual fou vicepresident del 1982 al 1986.
 
Biòleg i catedràtic de botànica en una facultat de farmàcia (la qual cosa mai no vaser un inconvenient, com no ho va ser que una farmacèutica, la doctora Creu Casas, fos catedràtica de botànica en una facultat de ciències), Seoane va tenir interès (en part també motivat per persones del laboratori que hi volien treballar) a no tancar-se a la investigació en fanerogàmia. A part que va fer un treball sobre la coberta vegetal a Caldes de Montbui i que en va dirigir algun sobre flora i vegetació, va impulsar, al principi de la dècada de 1980, una línia de recerca en biosistemàtica de cormòfits, amb els nous enfocaments micromorfològics (palinològics inclosos), citogenètics i d’altra mena que l’estudi de la sistemàtica i la biologia evolutiva de les plantes anava prenent. La investigació en aquest àmbit ha generat també un grup sòlid, i amb reconeixement internacional, al laboratori. Havent mencionat societats científiques a les quals va pertànyer en els camps de l’algologia i la palinologia, diguem que, en els àmbits naturalístic i biològic generals, va ser soci de la Institució Catalana d’Història Natural i de la Societat Catalana de Biologia, en les revistes de les quals va publicar alguns dels seus treballs.
 
Finalment, i encara que no hi va participar directament, Seoane va acollir ben positivament l’eclosió, a primers dels anys 1990, d’una línia de recerca en etnobotànica, avui activa i consolidada, i influent més enllà de les nostres fronteres.
 
Així, el Laboratori de Botànica de la Facultat de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació de la Universitat de Barcelona tal com és en el moment d’escriure aquesta nota (2018) reflecteix el que ell va organitzar. Això no vol pas dir que altres persones no hi hagin posat esforç i tingut influència, ni que no s’hi reivindiquin altres mestratges (el del doctor Pius Font i Quer, posem per cas), però és lògic mencionar que el laboratori representa l’escola de Seoane en diversos camps.
 

Producció
Va dirigir nombroses tesis doctorals, moltes en algologia a Barcelona i en força altres llocs ibèrics, i també en els àmbits de la palinologia,de la flora i la vegetació, i de la biosistemàtica de fanerògames, inclosa la fitoquímica; també va participar en la direcció d’una tesi sobre fongs edàfics, tot i que mai no va treballar en aquest camp. En total, el nombre de tesis doctorals que va dirigir és de 22 i, a part d’això, va ser també director d’innombrables tesis de llicenciatura.

 
Pel que fa a publicacions científiques, Seoane va ser autor, entre 1957 i 2010, de més de 125articles, llibres o capítols de llibre, en anglès, castellà, català o francès (a més d’un article en gallec en un llibre sobre gallecs il·lustres), vora un 30% dels quals en revistes indexades.
 

Nota final
Juan Antonio Seoane era un home reflexiu i il·lustrat, molt marcat per les formes de vida tradicional del món rural on es va criar (de petit va participar en moltes tasques agrícoles, ramaderes, forestals i pesqueres a casa seva). Era interessat per la botànica, és clar, per la biologia en general, per la universitat, per la cultura en sentit ampli, per la política, pel món. Era treballador i entusiasta de la feina que feia, a l’aula, al laboratori i al camp. Com ell mateix va deixar escrit, “ciència i recerca o, el que és igual, saber i esforç per a continuar incrementant el coneixement, constitueixen la més bella i important activitat que se’ns ha donat en aquest món” i “la labor d’un professor universitari pot transformar-se en una il·lusionant i meravellosa tasca si s’aconsegueix, mitjançant la preparació i l’esforç, el maneig estètic del coneixement, per tal que aquest penetri a l'intel·lecte de l’estudiant a manera de grata notícia o, fins i tot, de troballa venturosa, que l’inciti a escodrinyar més a fons”.

 
Seriós d’entrada (i tot un catedràtic de l’escola clàssica), de seguida reia -o somreia- per sota el nas, la qual cosa era preludi d’una conversa llarga i distesa. Festiu quan convenia, no deia pas que no a preparar una queimada, art que dominava. Gallec (i de llengua materna gallega) de soca-rel, es va trobar bé als indrets on va ser, en particular a Catalunya, lloc on va viure més temps de la seva vida i on van néixer els seus fills, Joan, notable bioquímic a Barcelona, i Ana, farmacèutica en una organització d’assistència sanitària a Anglaterra.
 

Bibliografia

Hom pot trobar a les següents referències més detalls de la vida i l’obra del doctor Seoane, així com la llista de les seves publicacions.
  • Barceló, M.C., Gómez, A., Ribera, M.A. 2017. In memoriam: Juan Antonio Seoane Camba: una vida dedicada a la Ficología. Algas - Boletín Informativo de la Sociedad Española de Ficología, 53: 5-15.
  • Gómez, A. 2017. In memoriam: Juan Antonio Seoane Camba (Leiro, A Coruña, 8.01.1933 - Barcelona, 21.09.2017). Butlletí de la Institució Catalans d’Història Natural, 81: 191-196.
  • Linares, J.E. (ed.) 2003. Juan Antonio Seoane Camba: una vida dedicada a la Ficología. Algas - Boletín Informativo de la Sociedad Española de Ficología, especial 2003: 1-38.
  • Moreno, S. 2017. Juan Antonio Seoane Camba: Maestro y amigo. Juan Antonio Seoane Camba: Teacher and friend. Juan Antonio Seoane Camba: Professor e amigo. Revista de Salud Ambiental, 17: 201-207.

Agraïments

Aquesta ressenya biogràfica ha estat elaborada per Joan Vallès Xirau, Catedràtic de Botànica de la Facultat de Farmàcia i Ciències de l'Alimentació (Universitat de Barcelona) i membre de la Secció de Ciències Biològiques de l'Institut d’Estudis Catalans.

Galeria d'imatges