Català
Galeria de científics catalans
Home » Cientifics > Pons i Rosell, Josep
Tornar enrere

Pons i Rosell, Josep

Arbós (Tarragona) 1918 - Sant Feliu del Llobregat (Barcelona) 2013. Antropòleg.

Nascut el 20 de setembre de 1918 a l'Arbós (Tarragona), es va llicenciar en Ciències, Secció de Ciències Naturals, el 1942, amb la qualificació d'Excel·lent i Premi Extraordinari. Es va incorporar a l'equip de recerca del Prof. Santiago Alcobé Noguer, Catedràtic d'Antropologia de la Universitat de Barcelona, doctorant-se amb Excel·lent, a la universitat de Madrid, el 1946. La seva carrera docent va començar en la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona, com a Professor Auxiliar de Biologia i Fisiologia Animal (1942-1947), Professor Adjunt per oposició de Biologia i Fisiologia Animal (1947-1953) i Professor Adjunt per oposició de Biologia i Antropologia (1953-1954) (Fig. 2).
 
Introducció
L'Antropologia, com a estudi biològic de l'home, s'havia introduït a Espanya en un lent procés a la fi del segle XIX. El 1910, la sección de Antropología y Etnografía del Museo Nacional de Ciencias Naturales de Madrid va passar a ser museu antropològic i es va fundar la Sociedad Española de Etnografía y Prehistoria. Aquell mateix any es va adjudicar a la Universitat de Barcelona, per Real Ordre, la Secció de Ciències Naturals amb l'Antropologia com una assignatura de doctorat. El 1920, Don Telesforo de Aranzadi y Unamuno (1860-1945), cosí del conegut filòsof, va guanyar la primera càtedra d'Antropologia de la Universitat de Barcelona. Els treballs de recerca del Prof. Aranzadi, dins de l'evolució de l'Antropologia en general, corresponen a l'etapa morfològica, concretament a la Craneologia Teòrica i a l'Antropologia Prehistòrica i Històrica.
 
El Prof. Aranzadi es va jubilar en 1931 succeint-li el seu deixeble Don Santiago Alcobé Noguer (1903-1977). Catedràtic titular des de 1941 va ser director de l'Instituto de Investigaciones Antropológicas y Genéticas del CSIC, President de la Delegació d'aquest organisme a Barcelona, Degà de la Facultat de Ciències i Rector de la Universitat de Barcelona. Alcobé posseïa, al temps, una vastíssima cultura i gran capacitat de síntesi. Va investigar extensament la variabilitat humana amb una perspectiva clarament genètica i va ressaltar la importància de la genètica i l'anàlisi estadística, avançant-se en això a molts col·legues del seu temps; la Genètica no figurava encara en els plans universitaris espanyols. Va dirigir, a més, diverses missions antropològiques: al Sàhara espanyol el 1942 i a la Guinea Equatorial, el 1947. Més endavant, en 1958, va tornar a una segona campanya a les Altes Valls del Pirineus —la primera havia estat en 1934— a la qual es van incorporar ja els seus primers doctorands els Drs. A. Prevosti, J. Pons, i M. Fusté.
 
Trajectòria
Com a membre de la Real Sociedad Española de Historia Natural, Josep Pons va ser presentat per D. Benito Fernández Riofrío i admès com a Soci, en la sessió del dia 7 de febrer de 1941, en la seva condició d'Alumne de Ciències Naturals de la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona. Va passar a Soci Vitalici l'any 2000 i es va mantenir vinculat a la RSEHN fins a la seva defunció.
 
En acabar la Llicenciatura en Ciències Naturals, va iniciar la seva activitat investigadora en el material ossi humà d'excavacions arqueològiques del Llevant espanyol. Va obtenir una Pensió del CSIC per estudiar, en el Museu Paleocristià de Tarragona, durant els mesos d'agost de 1944 i 1945, el material ossi humà d'època romana amb el qual va elaborar la seva Tesi Doctoral.
 
L'estiu de 1947 va rebre una pensió de l'Institut d'Estudis Pirinencs com a col·laborador de l'investigador principal (Prof. S. Alcobé), per realitzar estudis antropològics a la Vall del Baztan (Navarra). Més tard, amb una pensió del CSIC, va estudiar Bioestadística i Dermatoglifs a Roma, on va adquirir l'excel·lent idoneïtat en aquests camps que li va caracteritzar tant des del punt de vista docent com a investigador (Figs. 3-4). Arran d'aquesta experiència, va ser creixent el seu interès per l'anàlisi de caràcters quantitatius de valor taxonòmic per a la diferenciació de poblacions humanes. Des de llavors es va dedicar intensament a l'estudi dels dermatoglifs o línies dermopapilars, que apareixen en el tou dels dits i en el palmell de la mà. Tenen l'avantatge de no variar amb l'edat, doncs des del tercer mes de vida intrauterina queden ja definitivament formats. Pot dir-se que aquesta va ser la seva veritable especialitat —a la qual es va dedicar fins als últims anys de la seva activitat acadèmica com a Professor Emèrit—. La comunitat científica internacional, va reconèixer la seva aportació i va ser President de l'IDA (International Dermatoglyphics Association) durant 10 anys (1961-71) i nomenat membre de tribunals per jutjar tesis doctorals d'aquest camp científic a Delhi (Índia), el 1971, 1981, 1982, 1984 i 1985.
 
Paral·lelament, des de 1947 i fins a l'obtenció de la Càtedra d'Antropologia d'Oviedo, en 1962, Josep Pons no va deixar de participar en l'estudi de les poblacions humanes pirinenques. Era aquest un programa amb tradició a l'escola antropològica de Barcelona. Tasca urgent, doncs les observacions del Dr. Alcobé als Pirineus havien registrat un abrupte descens de l'endogàmia pel ràpid increment de les mescles amb immigrants, que va fer variar considerable i ràpidament l'estructura genètica de les poblacions: el nombre d'individus amb quatre avis aranesos, que en 1833 era el 90%, havia descendit en 1958 a només el 12%. Així, Josep Pons va gaudir d'una subvenció de la Wenner-Gren Foundation for Anthropological Research de Nova York, com a col·laborador de l'investigador principal (Prof. S. Alcobé), per realitzar estudis sobre la biologia de la població de la Vall d'Aran durant els mesos d'agost de 1958 i 1959. Més endavant, ja com a investigador principal, continuaria aquests estudis pels quals va rebre el Premio Fernando el Católico de Investigación, el 1962, pels seus treballs en població aragonesa (juntament amb el Prof. Miguel Fusté).
 
El 1962, Josep Pons va obtenir per oposició la Càtedra d'Antropologia (per exercir Biologia) de la universitat d'Oviedo, on va romandre fins a 1968. Van ser anys fructífers els d'Oviedo, on va exercir de Secretari de la Facultat de Ciències i va dissenyar bona part dels primers esborranys dels plànols de l'edifici de les naixents facultats de Geologia i Biologia —actualment Facultat de Geologia i Matemàtiques—, els quals van ajudar als arquitectes a tenir una idea total de les necessitats requerides.
 
De 1968 a 1973 va passar a ser catedràtic de la Facultad de Ciencias de la Universidad Complutense de Madrid, on va exercir el càrrec de Director de Departament, amb dedicació exclusiva. A la Facultad de Ciencias de la Universidad Complutense de Madrid va impartir les classes teòriques i pràctiques de l'assignatura Antropologia (1967-1973). Com a Encarregat de Curs d'Antropologia Quantitativa (1969-1973) va aplicar a la docència el que veia amb claredat des de l'inici de la seva labor investigadora: l'anàlisi de la variabilitat humana resulta més precís i objectiu si l'estudi bioestadístic predomina sobre la simple descripció de la variabilitat. A aquest aspecte va afegir el que Alcobé va inculcar als seus deixebles: la necessitat de tenir present, en les anàlisis de la diversitat humana, el grau d'herència responsable d'aquesta diversitat. Per això Pons es va dedicar a l'estudi de  bessons, a l'associació entre els dermatoglifs i altres trets humans normals i patològics, així com a l'estudi de grups sanguinis erotrocitaris, haptoglobines i a la sensibilitat gustativa a la P.T.C.
 
Reconeixement
El 1973, als seus 55 anys i en plena maduresa científica, Josep Pons va tornar a Barcelona com a Catedràtic, retrobant-se amb el seu mentor Santiago Alcobé en el Departament d'Antropologia situat a la plaça de la Universitat de Barcelona, on van conviure quatre anys fins a la defunció d'aquest últim en 1977. Des d'aquesta data fins a 1986, en què li va afectar la jubilació forçosa imposada pel govern de Felipe González a un determinat segment d'edat del professorat, va exercir com a Catedràtic i Director del Departament d'Antropologia en la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona. En ser declarat jubilat forçós —juntament amb Arturo Caballero, Rector de la Universitat de Barcelona, Antonio Prevosti i Ramón Margalef, entre uns altres—, va passar a ser Professor Emèrit de la Universitat de Barcelona els dos períodes consecutius previstos per la normativa, la qual cosa, per aquell temps, aconseguien només persones de gran talla intel·lectual i científica en aquesta universitat .
 
El 6 de juny de 1991 va viure una de les seves majors satisfaccions professionals en ser rebut, com a Acadèmic de Nombre, en la Real Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona de la qual Alcobé, el seu mentor, havia estat Acadèmic de Nombre i Vicepresident.
 
Publicacions i projecció internacional
Va publicar més de cent vint publicacions i nombroses recensions de llibres i articles científics. Va ocupar diversos llocs en el CSIC de Barcelona: Becari (1942-1945), Col·laborador eventual (1945-54), Col·laborador Científic  (1954-59), Investigador Científic (1959-1962). A Oviedo va ser Cap de l'Agregació del CSIC (1962-1968). A Madrid, Director de l'Institut de Genètica i Antropologia del CSIC (1968-1975). Així mateix, va ser Professor de Recerca Supernumerari del CSIC des de 1971.
 
Josep Pons va dirigir quatre Treballs de Llicenciatura (1972-73) i deu Tesis Doctorals (1972-1982). Tots els doctorands del Prof. Pons van ser, més tard, Professors Titulars d'Universitat (5) o Catedràtics d'Universitat (5).
 
La seva projecció internacional científica va ser remarcable per a l'època de postguerra en la qual va viure. Va participar en nombroses reunions científiques a l'estranger, principalment als congressos internacionals de Genètica. (Figs. 5-6).
 
En el First Symposium on Dermatoglyphics (Roma, 1961) va assistir convidat per desenvolupar una ponència sobre aquesta especialitat. En el curs del simposi va ser nomenat President del Comitè Internacional encarregat de la coordinació d'aquests estudis. Com a President de l'IDA (International Dermatoglyphics Association) va organitzar el Second Symposium on Dermatoglyphics (l'Haia , 1963) en conjunció amb l'XI International Congress of Genetics. Al marge de l'XI International Congress of Genetics va ser especialment convidat a participar en una reunió sobre Genetics and Human Behavior organitzada per la Universitat de Utrecht i sota el patrocini de la Wenner-Gren Foundation for Anthropological Research de Nova York. Així mateix, va ser secretari del comitè espanyol al II International Congress of Human Genetics (Roma, 1961) i Vocal del comitè espanyol en el Consell Permanent dels Congressos Internacionals de Ciències Antropològiques i Etnològiques (1958-1964). D'altra banda, va participar en el International Biological Programme (IBP, 1964-1974) de l'International Council of Scientific Unions, en el projecte de Human Adaptability, amb el títol Anthropological and Genetic Studies in Spain, inclòs en els temes 5: Genetic constitution i10: Islands and isolates (Spain /HA/3.J. PONS).
 
Va ser President de la Sociedad Española de Antropología Biológica (1978-1984) i Administrador General de la Universitat d'Oviedo (1966-1968). Membre associat de Current  Anthropology de la Wenner-Gren Foundation for Anthropological Research de Nova York (USA) el 1958. Així mateix va pertànyer a altres societats científiques com la European Anthropological Association, la Deutsche Gesellschaft für Anthropologie i la  Societat Catalana de Biologia. Entre altres mèrits de recerca, i dins del Patronat Santiago Ramón y Cajal del CSIC el Prof. Pons va ser Vocal de la seva Junta de Govern (1968-1973), Conseller adjunt (1969-1972) i Conseller de Nombre (des de 1972). Director de la revista “Trabajos de Antropología (1970-1986).
 
Els dies 6 i 7 de juliol de 1982, a instàncies del llavors President de Parlament de Catalunya i historiador, D. Miquel Coll Alentorn, Pons va examinar, com a expert, les restes de Guifré el Pelòs en el Monestir de Santa María de Ripoll, ciutat gironina el monestir benedictí de la qual va fundar el propi Guifré l'any 880. Després d'obrir la històrica arqueta de fusta que contenia els ossos de l'emblemàtic personatge que iniciés la Dinastia Comtal catalana, davant les autoritats civils i eclesiàstiques de Ripoll i el notari de la mateixa (Fig. 7), Pons va advertir que en el seu interior hi havia tres ossos astràgals del mateix peu, pel no cabia dubte que les restes pertanyien un mínim de tres individus. Qui això escriu, testimoni presencial, va admirar la delicadesa i prudència amb que el Prof. Pons va conduir als presents no experts a fixar-se en l'assenyalada multiplicitat i a extreure la lògica deducció. Era necessari que constés en l'acta notarial, abans de procedir- a l'immediat tancament de l'arqueta.
 
Homenatge
El 23 de Març de 1987 la Facultat de Biologia i la Societat Catalana de Biologia li van rendir un just i digne homenatge amb motiu de la seva jubilació. L'acte va comptar amb una lliçó magistral del Catedràtic de la UCM Arturo Valls Medina, sobre “Anàlisi genealògica del parentiu en Antropologia” (Figs. 8-9). La laudatio va posar en relleu la seva obra pionera sobre l'activitat antropològica a les universitats d'Oviedo i Complutense de Madrid, així com la qualitat del seu magisteri, tant en la docència com en la recerca científica, resultat d'una gran preparació professional i completa dedicació. Quant a la convivència en el Departament amb els seus col·laboradors es va reconèixer la gran obertura i plena llibertat de pensament de l'homenatjat, tant per a les controvèrsies científiques com per a la convivència amb altres persones de molt diferent manera de pensar i d'actuar, en aquells moments de profunds canvis polítics.  Pons va destacar pel seu sentit de la justícia i de la tolerància, l'execució minuciosa, l'esperit de conciliació, la cordialitat i la senzillesa. L'homenatge va rebre adhesions de nombroses entitats internacionals.
 
Comiat
El Prof. Josep Pons posseïa innates qualitats per a la docència, i comunicava amb tota claredat, convertint el difícil en senzill sense desvirtuar-ho per això. Alguna cosa gens fàcil pels qui intentàvem imitar-li. Va gaudir de permanent popularitat entre els alumnes al que contribuïa el seu encant personal i simpatia, l'etern somriure, cordial i humil, conscient que aquesta uneix a les persones.
 
Time and tide wait for no man, va escriure Sir Walter Scott. L'última etapa de Josep Pons va ser un lànguid vesprejar (Fig. 10). Malgrat la seva marxa inevitable no ens ha deixat. Perquè ens ho ha deixat tot en la trajectòria exemplar de la seva vida acadèmica i personal, i  en la seva obra científica.
 
El 28 de juliol de 2013, als 94 anys, va morir a Sant Feliu de Llobregat (Barcelona).
 
Agraïments
Aquesta ressenya biogràfica ha estat confeccionada per Daniel Turbón, Catedràtic d'Antropologia Física de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona i amic de Josep Pons Rosell.

Galeria d'imatges