Català
Galeria de científics catalans
Home » Cientifics > Montserrat i Recoder, Pere
Tornar enrere

Montserrat i Recoder, Pere

Mataró 1918 - Jaca 2017. Botànic, ecòleg.

Les seves àrees d'interès van ser la taxonomia de les plantes vasculars (Pteridòfits i els Espermatòfits), la geobotànica i va dedicar molt de temps a l'estudi de les pastures, a l'ecologia de muntanya i als ecosistemes agrícoles. Va ser el cofundador del Instituto Pirenaico de Ecología (CSIC) de Jaca (Osca), on va formar l'herbari més important del món dedicat a les plantes dels Pirineus i de l'Aragó, l'Herbari JACA i el tercer herbari més gran d'Espanya.

Un cop acabada la Guerra Civil va cursar els estudis de Ciències Naturals a la Universitat de Barcelona, on va obtenir la llicenciatura l'any 1945. Va treballar uns anys a Barcelona, el 1961 es va traslladar a Madrid i el 1968 es va instal·lar definitivament a Jaca. Es va jubilar (millor dit, el van jubilar) el 1985, en complir els 67 anys. 

 
Primera etapa d'estudis florístics, entre 1945 i 1953
Tot just acabada la llicenciatura, l'any 1945, va començar la tesi doctoral, dirigida pel professor Taurino Mariano Losa España, catedràtic de Botànica a la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona. Va defensar la tesi (Flora de la cordillera litoral catalana, porción comprendida entre los ríos Besós y Tordera) a Madrid l'any 1950, i la va publicar en fragments a la revista Collectanea Botanica, entre 1955 i 1964.
 
El professor Losa havia nascut a Burgos i, juntament amb el seu jove deixeble Pere Montserrat, van emprendre la prospecció botànica de l'eix pirenaico-cantàbric. Del 1946 al 1953 van treballar a la Vall d'Ordesa, la Serra de Guara, Sòria, Andorra, Cerdanya, el Massís del Turbón i la Serralada Cantàbrica. Van ser 8 anys intensíssims (perquè en paral·lel feia la tesi) i de gran productivitat científica, amb uns mitjans de transport molt primitius.
 
Montserrat recordava anys després (1994) que van arribar a la serralada cantàbrica, el 1949, "en un tren muy lento, los bultos facturados con mucha antelación y llevando a cuestas algunas prensas, además del equipaje, casi sin mozos de estación y con escasos taxis"; no ho explica, però fotografies de l'època corroboren que alguns cops van haver de recórrer a les camionetes locals i que alguns  itineraris van resultar menys feixucs gràcies al fet de disposar d'ases. En l'estudi de la flora d'Andorra, com a la seva tesi, sembla que hi va tenir un paper important la bicicleta.
 
El 1951 Ramon Margalef el va animar perquè l'acompanyés a Menorca, i successives visites li varen permetre publicar (1953) una Aportación a la flora de Menorca. Aquestes visites van ser determinants en la seva vida, perquè el 1954 es va casar amb la menorquina Maria Antònia Martí. El seu coneixement del territori va resultar essencial, a la dècada dels 60, per a l'estudi de les comunitats vegetals de l'illa. En col·laboració amb Oriol de Bolòs i René Molinier van publicar, el 1970, el treball Observations phytosociologiques dans l'île de Minorque.
 
Els treballs sobre pastures
Pere Montserrat va obtenir plaça d'investigador del CSIC el 1953 a l'Instituto de Biología Aplicada de la Universitat de Barcelona. Va començar estudis de palinologia però amb molt pocs mitjans i el 1955, a proposta del professor Albareda, secretari general del CSIC, va obrir una nova línia de recerca sobre praticultura.
 
Entrada la dècada dels 50, va enllestir un estudi encarregat per la cooperativa lletera del Cadí que posava un èmfasi particular, en paraules del Dr. Montserrat, en "los principios aplicables a la explotación racional de los prados" de la comarca de l'Urgellet, i el Ministerio de Agricultura li publica el llibret Los pastizales aragoneses. Avance sobre los pastos aragoneses y su mejora.
 
L'any 1961 es va traslladar a l'Instituto de Edafología, Ecología y Biología Vegetal de Madrid. El treball amb fitocenòlegs, i la col·laboració amb edafòlegs, enginyers, ... li van permetre adquirir una visió sintètica de les pastures, que va explicar arreu i que li van donar una autoritat i un prestigi merescuts arreu d'Espanya. Alguns dels seus treballs, com ara Las bases de la praticultura moderna (1962), Ecología del pasto (1964-66) i Los sistemas agropecuarios (1965), s'han considerat fites importants en l'estudi integral de les pastures. Alguns anys més tard va participar en la fundació de la Sociedad Española para el estudio de los Pastos, de la qual va ocupar diversos càrrecs directius (Secretari, Vice president, ...) i que el va nomenar Soci Honorari.
 
L'any 2008 va aparèixer el llibre La cultura que hace el paisaje, un recull d'articles prèviament publicats a diaris i revistes diversos. Amb l'ajut de dibuixos senzills explica les relacions entre plantes i medi, i la manera com l'activitat humana determina el paisatge.
 
L'arribada a Jaca
L'any 1963 va ser nomenat Vice director del Centro Pirenaico de Biología Experimental de Jaca, acabat de crear sota la direcció d'Enric Balcells i embrió (per fusió amb l'Instituto de Estudios Pirenaicos l'any 1983) de l'actual Instituto Pirenaico de Ecología.
 
Pere Montserrat es va traslladar definitivament a viure a Jaca l'any 1968 i amb el seu grup de col·laboradors va consolidar el coneixement botànic dels Pirineus aragonesos. N'és un bona mostra el llibre La Jacetania y la vida vegetal, del 1971. Quan el Dr. Montserrat es va traslladar a Jaca hi va arribar amb alguns milers de plecs recol·lectats durant la dècada anterior, però la gran majoria de les seves herboritzacions havien quedat dipositades als herbaris de Barcelona, una part al de l'Institut Botànic i l'altra part a l'herbari de la Universitat de Barcelona. Actualment l'Herbari JACA té més de 300.000 plecs, la meitat dels quals han estat recol·lectats pel Dr. Montserrat; és l'herbari de referència dels Pirineus.
 
Els estudis taxonòmics
El Dr. Montserrat no va deixar mai de fer estudis taxonòmics, suportats principalment per l'herbari i sovint associats a les prospeccions botàniques (que només va deixar de fer fa uns pocs anys, per raons d'edat). Va descriure uns 70 tàxons nous per a la ciència i li han dedicat una vintena de tàxons (que porten majoritàriament els epítets montserratii o recoderii). Va formar part del comité editor dels primers volums de Flora Iberica, i posteriorment del comité assessor. I va participar en la redacció del primer Libro Rojo de especies vegetales amenazadas de España peninsular e Islas Baleares (1987).
 
Era un enamorat dels rosers, segurament perquè formen la tanca natural de molts dels prats que va estudiar. Va descriure la Rosa jacetana, va redactar el gènere Rosa per al volum VI de Flora Iberica, i juntament amb diversos col·laboradors, va escriure el llibre Rosas de Aragón (2013; 2a edició 2016).
 
Reconeixements
El Dr. Montserrat va rebre nombrosos reconeixements, entre els quals el nomenament de Presidente honorario de la Asociación de herbarios ibero-macaronésicos el 1996, Premio Medio Ambiente de Aragón 1999, Soci d'Honor de la Institució Catalana d'Història Natural el 2012, etc. Però ell apreciava particularment els que va rebre de Jaca i de Mataró.
 
La ciutat de Jaca, on era molt estimat, li va dedicar un jardí el 2005 i li va atorgar el Sueldo Jaqués el 2007. Els monòlits aixecats a tocar de la dedicatòria del Parque Pedro Montserrat porten els gravats de dues plantes especials, la Gentiana montserratii (que li fou dedicada l'any 1975 pel seu amic Jean Vivant) i la Rosa jacetana (que Pere Montserrat va descriure el 1997). I la ciutat de Mataró el va declarar Mataroní il·lustre l'any 2009.
 
Però, per damunt de tots els reconeixements "oficials" i del mig miler de publicacions científiques i de divulgació de les quals és autor, va gaudir sempre del respecte i ha esdevingut referència de botànics i d'ecòlegs terrestres, tant per l'entusiasme que encomanava com per la seva saviesa i humilitat.
 
Pere Montserrat i Recoder va morir a Jaca el dia 4 de febrer del 2017 als 98 anys.

Agraïments
Aquesta nota biogràfica ha estat confeccionada per Ramon Maria Masalles, catedràtic de Botànica de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona.


Galeria d'imatges